Diego Armando Maradona ha mort. El genial futbolista ha vist com la seva vida s’ha apagat als 60 anys. La tràgica notícia ha deixat commocionada al seu país, l’argentina, i a tot el món del futbol que veu com un dels jugadors més genials de tots els tempos els deixa orfes. També plora Nàpols, la seva pàtria a Europa, on va rebre la mateixa mostra d’estima i admiració que en el seu país.

La notícia de la defunció de l’astre argentí arriba després de l’última intervenció quirúrgica de fa uns dies. Una operació al cervell de la qual va sortir, però que, de ben segur, té a veure amb el desenllaç fatal que s’ha produït avui.

La vida de Maradona ha estat una autèntica muntanya russa d’emocions. El futbolista i el personatge anaven de la mà. La genialitat de Diego en el camp de futbol l’ha elevat a ser un dels mites futbolístics del seu país. Maradona va robar el cor als argentins en aquell màgic mundial del 1986 a Mèxic. Els quarts de final davant d’Anglaterra ja són una llegenda del país. Una tradició oral que passa de fills a nets. Primer, pel gol amb la mà i després per l’anomenat ’gol del Segle’ on es va desfer de tots els jugadors anglesos recorrent el camp des de la medul·lar fins a la porteria. El partit va acabar amb 2-1, però per a Maradona i tota l’Argentina era una victòria moral que el refeia del cop de la Guerra de les Malvines. Allà va començar a forjar-se la llegenda del gran Diego. D’aquell futbolista capacitat per portar a l’Albiceleste a coronar-se com a campiona del món davant Alemanya. Des de llavors, Argentina no ha tornat a aixecar la copa mundial però aquell mundial és una història de felicitat per una regió massa castigada per les males notícies i que viu massa relacionada amb la tragèdia.

De fet, la vida de Maradona és una mica com aquell tango melancòlic que cantava Gardel. Enamora i, a la vegada, t’entristeix. Aquell nen petit anomenat ’El Pelusa’ havia debutat a Argentinos Juniors sense fer els 16 anys. Més tard faria el salt a Boca Juniors. El 1982 faria el salt a Europa per jugar al Barça. Josep Lluís Nuñez va pagar 1.200 pessetes pel seu fitxatge. Una xifra estratosfèrica per a l’època. La seva etapa com a blaugrana va estar marcada per l’entrada de Goikoetxea que li va trencar el turmell dret. A terres catalanes va guanyar una copa però cap lliga. La seva expulsió després de la final del 1984 davant l’Athletic Club va empènyer a Josep Lluís Nuñez a vendre el jugador. Era el final de l’idil·li entre el Barça i l’argentí. De fet, la seva sanció després de la final de copa va ser l’excusa perfecte que va trobar Nuñez per buscar-li una sortida. De fet, jugador i president no estaven en sintonia i el mandatari feia temps que li recriminava la seva vida privada. Precisament, Nuñez no anava equivocat en les seves apreciacions i en aquells dies per Barcelona va començar el filtreig del futbolista amb les drogues. El perfil més salvatge i sense control de Diego Maradona començava a treure el cap. El futbolista seguia sent genial però la persona de fora dels terrenys de joc li anava devorant l’ànima de mica en mica. La seva vida començava a ser un tango.

Salt a Nàpols.

Maradona va trobar en el Nàpols la seva segona casa i una afició fidel que li rendeix homenatge en cada petit racó de la ciutat. Setembre del 1984. L’astre argentí aterrava a la ciutat del sud i un club que havia salvat la categoria per un punt. La seva arribada va revolucionar l’equip. En els primers anys, els napolitans es van assentar en la part alta de la taula. Però el gran salt va arribar en la temporada 1986/87. Maradona s’havia coronat campió del món i vivia els seus millors moments com a futbolista. Aquella temporada la va coronar amb el títol de lliga i de copa. Un doblet històric. La figura del Maradona futbolista s’eixamplava. Havia fet campió a un equip del sud d’Itàlia lluitant contra el poder econòmic del nord. Silvio Berlusconi el va voler fitxar pel Milan, però s’hi va negar pel seu compromís social amb la regió. L’ídol ja era més que un futbolista, s’erigia en icona. Un altre èxit notable va ser la copa de la UEFA del 1989, el primer títol continental del Nàpols. El 1990 aconseguia un nou Scudetto i portava a l’argentina a la final del mundial d’Itàlia on va perdre davant Alemanya.

La caiguda.

Els èxits esportius eren la llum i la seva vida lluny dels terrenys de joc, la foscor. La vida personal i professional de Maradona va donar un tomb el 17 de març del 1991. L’argentí era cridat per passar un control antidopatge on va donar positiu per cocaïna. 15 mesos de sanció. Va decidir marxar a l’Argentina on el mes d’abril d’aquell any va ser enxampat per la policia per possessió de drogues al seu domicili. La seva vida anava rodolant fins als inferns. El futbolista s’anava apagant i el personatge fosc que vivia fora dels terrenys de joc anava devorant l’esportista. Un jutge argentí el va obligar a fer rehabilitació per no entrar a presó. L’epíleg de la seva carrera va passar pel Sevilla amb Bilardo a la banqueta i més tard, retorn al seu país, per jugar al Newell’s Old Boys. Poc futbol i molts conflictes fora dels terrenys de joc. L’última espurna va arribar al Mundial del 1994, però un control antidopatge després del partit contra Nigèria el va sentenciar. 15 mesos més de sanció i final de la seva carrera. Començava la seva carrera de tècnic amb diverses banquetes però amb pocs resultats. Els titulars eren reservats pels seus excessos. El personatge havia devorat el futbolista. Només queda la icona. Un futbolista genial dins del terreny de joc, però sense brúixola fora d’ell.