[D]
0
Internacional
barcelona - 26 novembre 2020 2.00 h

Àngel i dimoni

El món de l’esport perd una de les seves gran icones, Diego Armando Maradona ha mort als 60 anys

La brillantor dins del terreny de joc contrasta amb el frenesí i els excessos de l’esfera privada

- barcelona

Diego Armando Maradona ha mort. La vida del genial futbolista s’ha apagat als 60 anys. La tràgica notícia ha deixat commocionat el seu país, l’Argentina, i tot el món del futbol, que veu com un dels jugadors més grans de tots els temps els deixa orfes. També plora Nàpols, la seva pàtria a Europa. El crac argentí feia massa temps que driblava el destí. Jugava al límit amb una vida marcada pels contrastos. Maradona no era un home de matisos. Per a ell tot era blanc o negre. S’entregava al límit en tot el que feia i els seus últims anys han estat una caricatura de la seva figura. Feia feredat als qui l’havien estimat i tornava encara més acèrrims els seus fidels seguidors.

Feia una setmana que havia fet 60 anys. El considerat millor futbolista de tots els temps va ser operat amb èxit d’un edema cerebral a principis d’aquest mes de novembre. L’Argentina celebrava aquesta enèsima resurrecció com una victòria en una copa del món. Maradona és principi i final. Dimecres tot es va aturar i l’Argentina ha decretat tres dies de dol nacional. És l’homenatge més sincer a un heroi nacional de l’esport que ha traspassat fronteres. El futbolista, un geni amb botes de futbol, capaç de defensar amb honor i pulcritud el joc més popular del món. La brillantor dins d’un terreny de joc contrasta amb el frenesí i els excessos de l’esfera privada. La dicotomia entre l’excel·lència de l’esportista i el Maradona dimoni lluny de la gespa. El segon va acabar de devorar el primer en un camí d’autodestrucció sense final. “T’imagines quin jugador hauria pogut ser sense les drogues?”, és una de les seves frases que resumeixen a la perfecció la potència d’un talent immens que es va consumir massa aviat.

Muntanya russa

La vida de Maradona ha estat una autèntica muntanya russa d’emocions. El futbolista i el personatge anaven de bracet. La genialitat de Diego al camp de futbol l’ha elevat a ser un dels mites futbolístics del seu país. Maradona va robar el cor als argentins en aquell màgic mundial de 1986 a Mèxic. Els quarts de final contra Anglaterra ja són una llegenda del país. Una tradició oral que passa de pares a fills. Primer, pel gol amb la mà i després per l’anomenat “gol del segle”, en què es va desfer de tots els jugadors anglesos recorrent el camp des de la medul·lar fins a la porteria. El partit va acabar amb 2-1, però per a Maradona i tota l’Argentina era una victòria moral que els refeia del cop de la guerra de les Malvines. Allà va començar a forjar-se la llegenda del gran Diego. D’aquell futbolista capacitat per portar l’albiceleste a coronar-se com a campiona del món contra Alemanya. Des de llavors, l’Argentina no ha tornat a aixecar la copa mundial però aquella és una història de felicitat per a una regió massa castigada per les males notícies i que viu relacionada amb la tragèdia.

La vida de Maradona és com aquells tangos melancòlics que cantava Gardel. Enamora i, a la vegada, t’entristeix. Aquell nen petit anomenat El Pelusa havia debutat a Argentinos Juniors sense fer els 16 anys. Més tard faria el salt a Boca Juniors. El 1982, canvi de registre, i cap a Europa per jugar en el Barça. Josep Lluís Núñez va pagar 1.200 milions de pessetes pel seu fitxatge. Una xifra estratosfèrica per a l’època. La seva etapa com a blaugrana va estar marcada per l’entrada de Goikoetxea que li va trencar el turmell dret.

A terres catalanes va guanyar una copa però cap lliga. La seva expulsió després de la final de copa de 1984 contra l’Athletic va empènyer Josep Lluís Núñez a vendre el jugador. Era el final de l’idil·li entre el Barça i l’argentí. Jugador i president no estaven en sintonia i el mandatari feia temps que li recriminava la seva vida privada. Núñez no anava equivocat i, aquells dies, per Barcelona, va començar el flirteig amb les drogues. El perfil més salvatge i sense control de Maradona començava a treure el cap.

Salt a Nàpols

Maradona va trobar en el Nàpols la seva segona casa i una afició fidel que li rendeix homenatge en cada petit racó de la ciutat. Setembre de 1984. L’astre va aterrar a la ciutat del sud d’Itàlia. La seva arribada va revolucionar l’equip. Però el gran salt va arribar en la temporada 1986/87. Maradona s’havia coronat campió del món i vivia els seus millors moments com a futbolista. Aquella temporada va fer un doblet històric: copa i lliga. La figura del Maradona futbolista s’eixamplava. Havia fet campió un equip del sud d’Itàlia lluitant contra el poder econòmic del nord. L’ídol ja era més que un futbolista, s’erigia en icona. Vindrien més títols: UEFA (1989) i un nou scudetto. Tot anava bé, o això semblava. Eren els anys daurats.

La caiguda

Els èxits esportius eren la llum i la seva vida lluny dels terrenys de joc, la foscor. La vida personal i professional de Maradona va fer un tomb el 17 de març de 1991. L’argentí va ser cridat per passar un control antidopatge en què va donar positiu per cocaïna. 15 mesos de sanció. Va decidir tornar a l’Argentina, on el mes d’abril d’aquell any va ser enxampat per la policia per possessió de drogues al seu domicili. La seva vida anava rodolant cap als inferns. El futbolista s’anava apagant i el personatge fosc que vivia fora del terreny de joc agafava, dia rere dia, més protagonisme. El jutge argentí el va obligar a fer rehabilitació per no entrar a la presó.

L’epíleg de la seva carrera va passar pel Sevilla amb Bilardo a la banqueta i més tard, retorn al seu país, per jugar en el Newell’s Old Boys. Poc futbol i molts conflictes fora del terreny de joc. L’última espurna va arribar en el mundial de 1994, però un control antidopatge després del partit contra Nigèria el va sentenciar. 15 mesos més de sanció i final de la seva carrera. Començava el Maradona entrenador, amb diverses banquetes però amb pocs resultats. Els titulars eren reservats pels seus excessos. El personatge havia devorat el futbolista. Només queda la icona. Un futbolista genial dins del terreny de joc, però sense brúixola fora. “Vaig ser, soc i seré drogoaddicte”, va arribar a dir diverses vegades.

Els últims anys van ser una caricatura de la seva persona, malgrat els seus intents de tornar a la normalitat i entrenar diversos equips sempre tornava a caure. Imatges com les del mundial de Rússia, passejant-se per la llotja en estat catatònic, provocaven fredor. Unes instantànies que s’afegeixen als vídeos que corrien per les xarxes en actituds inversemblants. Ja no era Maradona, era un addicte descontrolat. Per sort, aquestes imatges no esborraran la màgia del futbolista. Un àngel i un dimoni. Un antiheroi que va escollir un mal camí que l’ha acabat portant a l’autodestrucció.

ELS INICIS

Barcelona va ser el moment en què va començar el seu flirteig amb les drogues

LA FRASE

“T’imagines quin jugador hauria pogut ser sense les drogues?”, va dir Maradona

AUTODESTRUCCIÓ

El personatge va devorar la icona. El mite era només una miratge en mans de l’addicte

ARGENTINA

Ha decretat tres dies de dol nacional per qui és un dels referents esportius del país
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Notícies

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)