El futbol s’apaga

Diego Armando Mara­dona ha mort. El genial fut­bo­lista ha vist com la seva vida s’ha apa­gat als 60 anys. La tràgica notícia ha dei­xat com­mo­ci­o­nada al seu país, l’argen­tina, i a tot el món del fut­bol que veu com un dels juga­dors més geni­als de tots els tem­pos els deixa orfes. També plora Nàpols, la seva pàtria a Europa, on va rebre la mateixa mos­tra d’estima i admi­ració que en el seu país.

La notícia de la defunció de l’astre argentí arriba després de l’última inter­venció quirúrgica de fa uns dies. Una ope­ració al cer­vell de la qual va sor­tir, però que, de ben segur, té a veure amb el desen­llaç fatal que s’ha produït avui.

La vida de Mara­dona ha estat una autèntica mun­ta­nya russa d’emo­ci­ons. El fut­bo­lista i el per­so­natge ana­ven de la mà. La geni­a­li­tat de Diego en el camp de fut­bol l’ha ele­vat a ser un dels mites fut­bolístics del seu país. Mara­dona va robar el cor als argen­tins en aquell màgic mun­dial del 1986 a Mèxic. Els quarts de final davant d’Angla­terra ja són una lle­genda del país. Una tra­dició oral que passa de fills a nets. Pri­mer, pel gol amb la mà i després per l’ano­me­nat ’gol del Segle’ on es va des­fer de tots els juga­dors angle­sos recor­rent el camp des de la medul·lar fins a la por­te­ria. El par­tit va aca­bar amb 2-1, però per a Mara­dona i tota l’Argen­tina era una victòria moral que el refeia del cop de la Guerra de les Mal­vi­nes. Allà va començar a for­jar-se la lle­genda del gran Diego. D’aquell fut­bo­lista capa­ci­tat per por­tar a l’Albi­ce­leste a coro­nar-se com a cam­pi­ona del món davant Ale­ma­nya. Des de lla­vors, Argen­tina no ha tor­nat a aixe­car la copa mun­dial però aquell mun­dial és una història de feli­ci­tat per una regió massa cas­ti­gada per les males notícies i que viu massa rela­ci­o­nada amb la tragèdia.

De fet, la vida de Mara­dona és una mica com aquell tango melancòlic que can­tava Gar­del. Ena­mora i, a la vegada, t’entris­teix. Aquell nen petit ano­me­nat ’El Pelusa’ havia debu­tat a Argen­ti­nos Juni­ors sense fer els 16 anys. Més tard faria el salt a Boca Juni­ors. El 1982 faria el salt a Europa per jugar al Barça. Josep Lluís Nuñez va pagar 1.200 pes­se­tes pel seu fit­xatge. Una xifra estra­tosfèrica per a l’època. La seva etapa com a blau­grana va estar mar­cada per l’entrada de Goiko­et­xea que li va tren­car el tur­mell dret. A ter­res cata­la­nes va gua­nyar una copa però cap lliga. La seva expulsió després de la final del 1984 davant l’Ath­le­tic Club va empènyer a Josep Lluís Nuñez a ven­dre el juga­dor. Era el final de l’idil·li entre el Barça i l’argentí. De fet, la seva sanció després de la final de copa va ser l’excusa per­fecte que va tro­bar Nuñez per bus­car-li una sor­tida. De fet, juga­dor i pre­si­dent no esta­ven en sin­to­nia i el man­da­tari feia temps que li recri­mi­nava la seva vida pri­vada. Pre­ci­sa­ment, Nuñez no anava equi­vo­cat en les seves apre­ci­a­ci­ons i en aquells dies per Bar­ce­lona va començar el fil­treig del fut­bo­lista amb les dro­gues. El per­fil més sal­vatge i sense con­trol de Diego Mara­dona començava a treure el cap. El fut­bo­lista seguia sent genial però la per­sona de fora dels ter­renys de joc li anava devo­rant l’ànima de mica en mica. La seva vida començava a ser un tango.

Salt a Nàpols.

Mara­dona va tro­bar en el Nàpols la seva segona casa i una afició fidel que li ren­deix home­natge en cada petit racó de la ciu­tat. Setem­bre del 1984. L’astre argentí ater­rava a la ciu­tat del sud i un club que havia sal­vat la cate­go­ria per un punt. La seva arri­bada va revo­lu­ci­o­nar l’equip. En els pri­mers anys, els napo­li­tans es van assen­tar en la part alta de la taula. Però el gran salt va arri­bar en la tem­po­rada 1986/87. Mara­dona s’havia coro­nat campió del món i vivia els seus millors moments com a fut­bo­lista. Aque­lla tem­po­rada la va coro­nar amb el títol de lliga i de copa. Un doblet històric. La figura del Mara­dona fut­bo­lista s’eixam­plava. Havia fet campió a un equip del sud d’Itàlia llui­tant con­tra el poder econòmic del nord. Sil­vio Ber­lus­coni el va voler fit­xar pel Milan, però s’hi va negar pel seu com­promís social amb la regió. L’ídol ja era més que un fut­bo­lista, s’eri­gia en icona. Un altre èxit nota­ble va ser la copa de la UEFA del 1989, el pri­mer títol con­ti­nen­tal del Nàpols. El 1990 acon­se­guia un nou Scu­detto i por­tava a l’argen­tina a la final del mun­dial d’Itàlia on va per­dre davant Ale­ma­nya.

La cai­guda.

Els èxits espor­tius eren la llum i la seva vida lluny dels ter­renys de joc, la fos­cor. La vida per­so­nal i pro­fes­si­o­nal de Mara­dona va donar un tomb el 17 de març del 1991. L’argentí era cri­dat per pas­sar un con­trol anti­do­patge on va donar posi­tiu per cocaïna. 15 mesos de sanció. Va deci­dir mar­xar a l’Argen­tina on el mes d’abril d’aquell any va ser enxam­pat per la poli­cia per pos­sessió de dro­gues al seu domi­cili. La seva vida anava rodo­lant fins als inferns. El fut­bo­lista s’anava apa­gant i el per­so­natge fosc que vivia fora dels ter­renys de joc anava devo­rant l’espor­tista. Un jutge argentí el va obli­gar a fer reha­bi­li­tació per no entrar a presó. L’epíleg de la seva car­rera va pas­sar pel Sevi­lla amb Bilardo a la ban­queta i més tard, retorn al seu país, per jugar al Newell’s Old Boys. Poc fut­bol i molts con­flic­tes fora dels ter­renys de joc. L’última espurna va arri­bar al Mun­dial del 1994, però un con­trol anti­do­patge després del par­tit con­tra Nigèria el va sen­ten­ciar. 15 mesos més de sanció i final de la seva car­rera. Començava la seva car­rera de tècnic amb diver­ses ban­que­tes però amb pocs resul­tats. Els titu­lars eren reser­vats pels seus exces­sos. El per­so­natge havia devo­rat el fut­bo­lista. Només queda la icona. Un fut­bo­lista genial dins del ter­reny de joc, però sense brúixola fora d’ell.