El mateix Eibar, a Twitter, amb el seu descens set anys després encara calent, parlava del “final d’un miracle”. A vegades, però, els miracles són de carn i ossos. I el d’aquesta petita localitat basca de menys de 30.000 habitants situada entre les muntanyes té molt més d’artesanal que no d’atzarós, conseqüència d’una estructura molt conscient de limitacions i possibilitats, però amb un patró de conducta molt definit de dalt a baix, des dels despatxos fins a la gespa, on sobretot José Luis Mendilibar ha dotat l’equip durant l’època més daurada del club guipuscoà d’un estil molt propi, tan tradicionalment basc, d’empenta i sacrifici, com modern, d’una pressió avançada que avui és habitual en molts clubs però que fins fa no massa no era el més comú.

En una distribució accionarial poc habitual, ja que l’Eibar té 11.130 accionistes repartits en 65 països del món, després que el 2014 hagués de fer una ampliació de capital exprés per adaptar-se a les exigències legals de la lliga, els resultats esportius han obligat a fer un pas enrere a una institució que econòmicament viu amb números verds. El juny del 2020 va tancar l’exercici amb 15 milions de benefici, un balanç en bona mesura afavorit per les plusvàlues en els traspassos, un departament de compres i vendes de futbolistes en què Fran Garagarza, director esportiu des del 2011 i fins que venci el seu contracte, aquest mes de juny, sempre ha estat un valor segur per a l’entitat eibarresa, amb exemples latents com el del català Joan Jordán, per qui l’Eibar va invertir un milió d’euros quan pràcticament no jugava a l’Espanyol i el va acabar venent al Sevilla per 14.

Però jugar amb el factor d’haver de renovar constantment la teva nòmina de futbolistes també propicia que un curs pugui sortir creu, un dels símptomes de la temporada de descens d’un Eibar que no ha tingut el nivell futbolístic de campanyes anteriors i que sobretot ha estat un dels equips més castigats pel fet d’haver de jugar en soledat, sense l’afició d’Ipurua, que sempre ha generat un ambient de futbol pur. A porta tancada, el conjunt armero tan sols ha estat capaç de guanyar dos dels divuit partits que ha disputat al seu feu. “Segurament això és el que més ens ha penalitzat”, va reconèixer diumenge Mendilibar, que quan acabi la temporada deixarà el club després d’haver dirigit l’equip 248 vegades. “Mendi ha de ser considerat història d’aquesta institució. El que ha fet per revalorar sempre la plantilla és molt important”, ha reivindicat també Garagarza, que després d’una dècada fitxant per a l’Eibar deixarà una institució que ha competit amb orgull entre els millors i que promet tornar, que entre aficionats de l’Athletic i la Real ha aconseguit estendre el color blaugrana, que té al davant el projecte d’una nova ciutat esportiva i que ara haurà de tornar a reagrupar-se perquè Ipurua torni a ser d’aquells estadis amb encant de la primera divisió.