Va ser una copa Amèrica, però la repercussió va ser mundial. Per l’escenari, un Maracanà on es forgen les llegendes i on algun dia li havia tocat vessar llàgrimes de dolor. Pel rival, una Brasil a qui l’Argentina no derrotava en la copa Amèrica des de feia 30 anys. I sobretot pel trajecte, llarg, dolorós, quasi de penitència. Tota una vida esperant el moment per donar una alegria a un país que per moments el va mirar amb sospita, que no sempre el va veure del tot seu, esclau de la competició amb Maradona, però que, des de la matinada del 10 a l’11 de juliol del 2021, ja no té cap retret per a Leo Messi. “La veritat és que ho he patit molt, moltíssim. Tant jo com la meva família. I m’he tret una espina que duia clavada”, reconeixia encara als budells del gegant carioca l’astre de Rosario, que a la cinquena va cridar victòria vestit d’albiceleste.

Després d’haver abdicat l’any 2016, just després de perdre la quarta final amb la selecció –“això no està fet per a mi”, va justificar–, Messi regna per sempre. I ho fa potser en el moment en què ja no ho esperava, amb alguns dels seus històrics acompanyants, com ara Javier Mascherano i Sergio Romero, prescrits, i en un moment de transició que, paradoxalment, ha acabat cristal·litzant. “Aquest grup s’ho mereixia perquè hi ha persones increïbles. Havia de ser el moment. I el mèrit és tot de Leonel Scaloni, que ha sabut formar un col·lectiu”, reflexionava en calent Messi, entregant mèrits a un seleccionador que va accedir al càrrec per la porta del darrere per acabar sent campió i a uns companys que tan sols acabar el partit van córrer com si no hi hagués demà a abraçar el 10, simbolitzant l’abraçada de tot un país que ha esperat tota una vida per veure regnar el seu ídol, i que obviant una pandèmia mundial es va abraonar als carrers de les principals ciutats, de forma irresponsable però incontenible, a celebrar la glòria de Messi.

“Ho he dit en alguna ocasió i ho mantinc: em fa més il·lusió guanyar aquest títol per ell que per mi”, reconeixia sobre la gespa del Maracanà el porter Emiliano Martínez, capital en l’èxit continental de l’albiceleste i membre d’una nova fornada que, des de l’última copa Amèrica del 2019, ha anat consolidant futbolistes com ara Cristian Romero, Leandro Paredes, Giovani Lo Celso, Lautaro Martínez i un Rodrigo de Paul que va fer un partit monumental sota el cel de Rio de Janeiro. El mateix cel que el 13 de juliol del 2014 va veure com Messi encaixava la decepció més gran de la seva carrera en la final del mundial, però que, set anys més tard, veu com la seva dimensió futbolística no accepta debats. Messi ja és la bandera de l’Argentina a tots els efectes.