Luis Enrique Martínez s’ha convertit en l’ase dels cops de la selecció després de la derrota contra Suècia, en què Espanya va fer figa en defensa. La desfeta ha portat el combinat estatal a una situació molt compromesa per acabar com a primera de grup, ja que té quatre punts menys que el conjunt escandinau amb un partit més. La fixació d’un sector de l’entorn pel tècnic asturià ve de lluny. De fet, la situació ja estava inflamada durant la disputa de l’Eurocopa. Luis Enrique és un tècnic d’idees fermes i va decidir prescindir de jugadors del Madrid. L’heretgia més gran va ser deixar a casa Sergio Ramos, el capità de la roja. Llavors el tècnic va assegurar que el central, que encara no ha debutat amb el Paris Saint Germain, no tenia el to físic necessari. Un raonament que molts no van entendre i més quan no va completar la llista de convocats amb 25 homes, sinó que ho va fer amb 23.

La situació encara va tenir més recorregut pel fet que, per primera vegada en la història, la selecció espanyola anava a una fase final sense cap jugador del Real Madrid en nòmina. Així va anar Luis Enrique a l’Eurocopa i convocant Laporte, francès d’origen, un altre element divergent a ulls de la crítica. Però Luis Enrique és caparrut i si d’una cosa pot presumir és que té les idees clares i és un tècnic amb determinació. Poc diplomàtic i poc amant del postureig, això enerva a un gran sector de la premsa de la capital de l’Estat.

Les eines ja estaven esmolades des de l’inici de l’Eurocopa i molts esperaven un paper discret de l’equip de Luis Enrique per recriminar la convocatòria a l’asturià. Les crítiques es van silenciar pel bon paper del combinat estatal, que va arribar fins a les semifinals mostrant-se molt superior a Itàlia. Només la falta de punteria dels atacants va privar la roja de jugar la final i va quedar eliminada a la tanda de penals.

Els crítics de Luis Enrique esperaven el seu torn. I és que en el món del futbol les victòries eternes no existeixen i en l’esport professional encara menys. Molts han esperat l’ocasió propícia per posar sobre la taula les deficiències i les decisions erràtiques del preparador asturià, i la derrota contra Suècia ha estat el detonant per iniciar l’escalada. Les eines esmolades s’estaven des del juliol al calaix de la resignació i ara s’han descobert com qui ha anat a Albacete a comprar-se tots els estris afilats per a la cuina. Espanya feia 28 anys que no perdia un partit de classificació per al mundial i molts comencen a témer que hauran de veure la copa del món de Qatar per la televisió, i ara l’aperitiu consisteix a criticar la gestió del tècnic per la falta de futbolistes més experimentats i amb més pes específic.

De moment, Luis Enrique serra les dents i, de ben segur, continuarà amb la fermesa que el caracteritza. De fet, les crítiques són un estímul emocional i la millor benzina per seguir endavant. L’asturià no ha dit la seva última paraula i ha creat un grup hermètic que combrega amb el seu discurs amb fe cega. El temps dictarà sentència.