És tot un orgull tenir la sensació d’haver fet una bona feina al Japó. Sobretot em sento molt reconfortant del títol que vam aconseguir amb el Tokushima Vortis i de la manera com ho vam fer, amb un futbol vistós i jugadors joves. Això em va ajudar perquè un club com l’Urawa Red Diamonds, un dels més grans del país, es fixés en mi. Allà vam aconseguir guanyar la copa de l’Emperador i la supercopa, i també portar-los a la seva quarta final de la Champions asiàtica.

A tot arreu, la cultura d’un club i d’un país és molt important ja que cada entitat té la seva idiosincràsia i has de tenir la capacitat de conèixer aquesta cultura, quines són les regles no escrites dins d’aquests països i clubs i adaptar-te a les situacions. El Japó és molt diferent culturalment i també futbolísticament ja que a Europa hi ha un futbol més vertical i més elèctric. En el futbol japonès hi intervé més la tàctica i hi ha molta anàlisi. Hi ha força diferències pel que fa al ritme, les transicions i altres aspectes.

A mesura que passaven els minuts, el Japó va anar millorant molt i els canvis de Moriyasu van ser molt encertats. Això va donar a l’equip un altre aire diferent, van dominar més el partit i, a mesura que s’anaven succeint més canvis, el caràcter de l’equip va ser molt ofensiu i amb molta qualitat. Vaig veure el partit des de Tailàndia i hi va haver un moment que vaig pensar que els futbolistes japonesos que hi havia al camp tenien molta qualitat i que podien succeir coses. Així va passar; l’onze era ofensiu i el resultat no em va sorprendre en aquell instant.

Ha millorat molt des del punt de vista tàctic. És un futbol tàctic, tothom analitza i no és senzill ser capaç de generar molt de futbol d’atac només amb futbolistes d’aquest perfil; s’ha de tenir ritme, generar molta verticalitat, tenir jugadors per ser profund i tenir efectivitat. En els sis anys que fa que soc allà he vist aquesta evolució tàctica en molts equips amb gust pel joc de posició com a mi m’agrada, i també una evolució en el fet que molts dels futbolistes aspiren a jugar a Europa i això els fa ser millors i més competitius.

Crec que sí. El Japó, per la seva cultura, es deixa impregnar d’aspectes d’arreu del món i té la capacitat de copiar el que li agrada i millorar les coses que veuen, no només en l’àmbit futbolístic sinó també empresarial. En l’aspecte formatiu hi ha una diferència molt gran entre els juvenils i el primer equip. Si bé a Espanya això està cobert pels equips de segona B o ara les categories FEF, al Japó està cobert per les universitats. Hi ha una diferència gran ja que hi ha jugadors com Mitoma o Hatate, que ja es veia que podien ser jugadors vàlids per rendir a bon nivell a primera japonesa però van allargar el període universitari fins a quatre anys i van arribar més madurs a l’última part.

I tant que sí. En el futbol ningú m’ha regalat res. Tot ho he aconseguit a còpia de treball, de formació constant i d’adquirir noves idees a partir del que he vist en els diversos països on he estat, la quantitat d’entrenadors pels quals he treballat, o els jugadors que he dirigit. Crec que m’he anat fent a mi mateix i avui en dia estic molt content de com va la meva evolució com a entrenador i molt orgullós de la meva trajectòria.

Potser sí. El Japó té una estructura molt bona futbolísticament, amb algunes llacunes, però disposa de categories organitzades amb partits retransmesos per la televisió i molta afluència d’espectadors als estadis. A l’Aràbia Saudita, quan hi vaig arribar el 2011, juntament amb un grup d’entrenadors espanyols, vam veure que estava tot buit. Molts jugadors començaven a jugar al futbol amb divuit anys i sorprenia. Recordava l’anècdota de Salem Al Dawsari, que mesos abans de jugar el mundial sub 20 estava jugant al carrer. Són coses que a Espanya, Alemanya o França són complicades de veure.

Òbviament tots els països busquen un desenvolupament i evolució del seu futbol. Com per exemple Alemanya, que després d’un fracàs mundialista el 2006 va canviar una generació i l’evolució de jugadors fins a ser campions el 2014, a còpia de molt futbol formatiu, d’estructura, de tècnics, d’instal·lacions... Per tal que un país es desenvolupi futbolísticament fan falta moltes coses. Ho vaig comprovar a l’Aràbia Saudita, en què vam voler donar un impuls al futbol del país i això no només és una cosa d’entrenaments sinó que s’han de tocar les coses que he esmentat i més. Cal tenir la idea clara del que es pretén.

Ho recordo com una situació de molta dificultat. Recordo que l’any anterior, amb Rubi a la banqueta, van estar a punt de pujar a primera però vuit jugadors de l’equip titular no van seguir, es va fer un projecte des de zero i era clarament un any de transició que potser jo en l’àmbit dels mitjans no vaig saber vendre. Sí que recordo que estàvem a mitjans d’agost encara amb cinc fitxatges per fer i aquell curs va ser el primer amb el fair play financer per part de LaLiga. Sergi Raset em va dir que havíem de fitxar cinc jugadors però que només en podríem fitxar un. De davanter pur tenia Chando i veníem d’un estiu difícil.

Doncs sí. Qui ho hauria dit. Jo vaig arribar a Girona el 2006 per entrenar un equip juvenil quan el primer equip era a tercera divisió. Al cap d’uns mesos vaig estar al primer equip i pujar de tercera a segona B va ser com l’inici de tot per al Girona. Des de llavors va començar una trajectòria ascendent fins a arribar al futbol professional espanyol, amb el posterior ascens de segona B a segona A i ara a primera. Que pugui estar amb el City col·laborant i que pugui consolidar-se a la màxima categoria per jugar-hi cada any també em fa estar content d’haver aportat el meu gra de sorra amb aquell ascens quan el club afrontava el tot o res. També n’estic orgullós, d’aquell ascens, perquè va ser l’any que més vaig disfrutar del futbol i en guardo bons records.

Vaig acabar la meva etapa a l’Urawa i ara a veure què passa. Haig de descansar una mica i veurem si a Europa hi pot haver alguna situació, ho valoraré. No només a Espanya sinó que també m’agradaria entrenar a Anglaterra, que és un objectiu que fa anys que tinc, i ara podria ser un bon moment. A veure com evoluciona tot, com es mou el mercat, ja que vaig tenir ofertes per continuar al Japó i també per entrenar en diferents països d’Àsia.

Serà un gran partit ja que els dos equips han de guanyar després dels resultats de l’altre dia. Va ser una sorpresa per al Japó perdre contra Costa Rica i Espanya teòricament és superior ja que està fent un bon futbol. El pla de partit serà clau.