“Antes roja que rota”, eruptava Calvo Sotelo setmanes abans del cop d’estat del 36, preludi d’aquell “Si van a descuartizar a España, prefiero a Franco”, que vomitava Negrín prèvia fugida cap a França amb el martell entre les cames. I ara, el 2022, els neofeixistes que tenen el pollastre amagat a les bambolines d’una ànima obscura prefereixen l’aniquilació esportiva de Luis Enrique a una hipotètica victòria que no senten seva perquè el seleccionador no representa la seva España caïnita: el centralisme incapaç d’entendre la fonètica d’aquell que parla amb llengua no castellana. I sí, no és un eufemisme, dic neofeixistes perquè aquí ja ens coneixem tots: els catalans som uns acomplexats sense esma preocupats de ser els més moderns i xupiguais, però aquesta prole són amants de la dictablanda representada al congrés, perquè al final, pobrets els d’Elías Ahuja, qui no ha anat com un mandril quan tenia vint anys?

Així doncs, Luis Enrique va cometre el pecat d’escopir a la cara d’una capitalitat encantada amb la virilitat expansiva del fugat, perquè ja se sap, escampar esperma com un aspersor hiperactiu és motiu d’orgull nacional, però no convocar jugadors del Madrid perquè encara no és legal que els francesos juguin amb Espanya, o haver portar el braçal de la senyera amb el cap ben alt, és raó suficient com per manipular frases per titllar-lo de masclista, de canonitzar un jugador del València perquè l’alternativa és un del Barça, o el més fastigós de tot plegat i mostra suficient de quina mena de monstres amorals estem parlant, treure la pèrdua familiar més dolorosa que un pare pot tenir per desacreditar la seva autoritat moral de l’afició. Sou nauseabunds, una vergonya per la professió però sobretot, per la decència humana: el vostre silenci ajudaria a la gent a viure millor.

En definitiva, Luis Enrique no és un servil del sistema que sustenta el relat blanquejat d’una, grande y libre. Ell, com van fer Javier Clemente i Luis Aragonés en el seu dia, ha anat per lliure des d’un inici sense negociar amb les sangoneres mediàtiques, i en aquesta Espanya tan ben descrita per Machado on de cada deu caps, nou envesteixen i un raona, no hi caben els referents capaços d’enfrontar-se als mediocres acostumats a llepar la intimitat del poder, o sigui, als que converteixen Espanya en un país irrespirable. A partir d’aquí, crispetes, un bon pitet, i a gaudir al màxim de com Luis Enrique torna boig als papàs del col·legi major.