L’Eurocopa ja és aquí. Tres anys després de l’última, que es va jugar arreu d’Europa i amb un any de retard per la covid, avui torna la cita continental de seleccions. Amb seu única, a Alemanya, que durant un mes serà escenari futbolístic de la competició, que finalitzarà el 14 de juliol amb la final que es disputarà a l’Estadi Olímpic de Berlín. L’estadi de la capital alemanya ho tancarà, doncs, tot plegat. Avui, però ho encetarà l’Allianz Arena de Munic (21 h), amb l’Alemanya- Escòcia, el partit inaugural que aixecarà el teló. L’amfitriona aspira, a casa seva, a recuperar estatus, després d’una dècada de discretes actuacions en els grans tornejos. I és que la mannschaft, des que es va proclamar campiona del món el 2014, acumula desencisos, un rere l’altre. Lluny queda ja aquell gol de Götze al Brasil en la pròrroga de la final contra l’Argentina (1-0) que va portar-la a la glòria. Des d’aleshores, tret d’una semifinal en l’Eurocopa del 2016, la possibilitat d’apropar-se a l’èxit ha estat remota; va ser eliminada en la fase de grups dels mundials del 2018 i el 2022 i frenada en els vuitens de final de l’Eurocopa del 2020.

No obstant això, és una de les candidates al títol. Orientada per Julian Nagelsmann, un dels exponents de la nova escola alemanya, relleu de l’ara entrenador del Barça, Hansi Flick, que no va aconseguir fer rutllar l’equip després de dos anys al càrrec, combina experiència i joventut, sota un paraigua futbolístic d’un joc ofensiu. Neuer (38 anys), Müller (34), Kroos (34) i Gündogan (33) juguen amb Wirtz (21), Musiala (21) i Havertz (24).

Alemanya és, doncs, un dels combinats del reguitzell de seleccions que, per nivell, van un pas endavant. Però en aquest grup, n’hi ha dues que destaquen: França i Anglaterra. Els bleus tenen una plantilla amb jugadors diferencials a totes les posicions, amb Mbappé i Griezmann al capdavant, dirigits per Didier Deschamps, que fa 12 anys que entrena l’equip. El tècnic francès, amb un futbol pragmàtic, és una garantia i amb ell a la banqueta França sempre ha anat endavant. El 2018 va ser campió del món; Europa, amb un subcampionat el 2016, se li resisteix. D’altra banda, els three lions també tenen un enorme potencial representat per Kane, Bellingham, Foden, Saka i Cole Palmer. Molta tralla a dalt, dirigida per un Gareth Southgate que ha tornat a fer dels anglesos un conjunt temible i en les tres grans cites que els ha entrenat ha transcendit: semifinalista en el mundial del 2018, finalista en l’eurocopa del 2020 i quartfinalista en el mundial del 2022.

En les travesses també hi ha la selecció espanyola, vigent campiona de la Nations League amb Luis de la Fuente, que ha entregat les regnes de l’equip a Rodri i s’aferra al talent dels culers Lamine Yamal i Pedri. El combinat estatal se les haurà en el grup amb Itàlia, la vigent campiona, que ho té difícil per repetir. Ara entrenada per Luciano Spalletti, es troba en ple relleu generacional, ja sense els mítics Chiellini i Bonucci, entre d’altres, i amb pocs noms, ara mateix, d’alta categoria. Chiesa i Barella hauran d’estirar el carro de l’azzurra. Sí que és més poderosa la Portugal del català Robert Martínez. Protagonista d’una fase de classificació immaculada, el conjunt lusità, capitanejat per Cristiano Ronaldo –de 39 anys i que disputarà la sisena Eurocopa, un fet inèdit–, té figures a totes les línies. Des de Rúben Dias, Bernardo Silva, Vitinha o Bruno Fernandes fins a Rafael Leão, João Félix i Gonçalo Ramos.