—Aquesta setmana deu ser un plaer entrenar-se després d'un curs tan difícil. M'equivoco?

—«Ara toca disfrutar, ja sense cap mena de pressió, ja que per fi hem assolit l'objectiu després d'una temporada que s'ha fet molt llarga i en què hem passat moments molt difícils.»

—Per què ha costat tant aconseguir la salvació?

—«Hi ha hagut molts equips implicats fins al final i a primera també s'ha vist, amb un munt d'equips amb possibilitats de baixar fins a l'última jornada. Crec que fins al final no hem trobat el nostre equip tipus. Abans, mai hi havia el mateix onze i cada setmana hi havia canvis, i això ens va passar factura.»

—Vostè sí que ho ha jugat gairebé tot i, a més, ha estat el pitxitxi de l'equip. S'ho esperava?

—«Per a un davanter sempre és important fer gols i al principi no en feia gaires, però de mica en mica m'he adaptat i he evolucionat i en la segona volta he trobat el meu millor nivell. Però el meu objectiu, abans de començar, ja era ser el màxim golejador de l'equip i, fins i tot, esperava fer molts més gols, però ha estat més difícil del que pensava. Això sí, estic convençut que l'any vinent serà més fàcil.»

—Excepte mig any a Anglaterra, sempre havia jugat a Holanda. Quines diferències ha notat entre el futbol holandès i l'espanyol?

—«El més difícil és l'idioma, però des del gener tinc un professor particular i me n'he sortit prou bé. Pel que fa al futbol, depèn de l'entrenador que tinguis, però aquí el futbol és més físic i els jugadors són més forts. Els desplaçaments també canvien molt. Allà com a màxim viatjàvem tres hores en autocar, i aquí molts cops en fem vuit o nou i ens concentrem a l'hotel.»

—Encara hi pensa en el que va viure diumenge aquí al Nou Estadi?

—«I tant. Aquestes imatges se't graven i quan tens 40 anys i estàs retirat encara ho recordes. Mai se m'esborrarà quan tota la gent va saltar al camp. A més, he tingut la sort que sempre que he disputat partits de gran transcendència els he guanyat, i això que sempre hem hagut de remuntar un resultat en contra.»

—Abans que acabés el partit de diumenge, va ser canviat i va rebre el suport de l'afició. Era un comiat?

—«No ho sé. Potser sí, perquè no tinc contracte i ara el meu representant ha de parlar amb el Nàstic per veure si puc continuar o si he de marxar; jo el que tinc clar és que ara marxaré de vacances i el meu representant serà el que haurà de treballar.»

—Li agradaria continuar?

—«Sí, perquè aquí em trobo molt a gust. M'agrada tenir la platja a prop, la gent és molt amable, la meva nena està molt contenta al col·legi i la meva xicota també. A més, coneixem molta gent, d'aquí, però també holandesos, i estem molt contents. Ara bé, no sé què passarà.»

—Sembla que s'ha adaptat molt bé a aquest nou estil de vida...

—«No fa ni un any que visc aquí i ja puc dir que és gairebé com la meva segona casa. També m'ho ha facilitat, sobretot per la família, tenir l'aeroport de Reus molt a prop, amb connexió amb Holanda, perquè en dues hores hi ets. Una altra cosa han estat els canvis d'hàbits. Per exemple, avui [ahir per al lector] fem un sopar a les deu amb tot l'equip, però jo crec que soparé a les sis tocades amb la meva família, i després, un altre cop [riu].»

—Acaba de fer 31 anys. Està en el millor moment de la seva carrera?

—«No sé si és el meu millor moment o no. El que sí que sé és que potser ara gaudeixo més del futbol. Vaig començar a jugar molt tard, ja que fins que vaig fer 23 anys només jugava a nivell amateur, i per això aprecio encara més la vida del futbolista.»

—Què és el que més li ha agradat de Tarragona?

—«La plaça de la Font, on he anat a sopar molts cops, i també anar a jugar a golf la majoria dels divendres, a Port Aventura. Em serveix per relaxar la ment i disfrutar de la natura.»

ENTREVISTA A BERRY POWEL.