En el futbol professional, amb moltes trajectòries repartides entre diversos llocs, són habituals els retrobaments dels protagonistes amb excompanys i exequips. En funció dels anys acumulats i les experiències viscudes, els afectats s'ho prenen de manera més especial o menys. Poques vegades hi ha tant grau de vincle com el que té Pablo Machín amb el rival de diumenge. L'entrenador del Girona viurà el primer duel contra el Numància, el club de la seva terra, el del seu creixement i l'únic que havia tastat com a professional abans de l'aventura a Montilivi. A més, l'enfrontament serà a Los Pajaritos, on més partits ha vist, ja sigui des de la banqueta o des de la graderia, on era assidu abans de fitxar pel Girona. Machín serà diumenge un visitant que coneix tots els detalls del camp, el rival i l'entitat. El seu Numància.

“Sempre he considerat el Numància la meva casa, el meu equip. Òbviament, com a professional busco que el club on són vagi bé, i faré tot el possible per aconseguir-ho, però això no treu que em sento sobretot numantino”, reflexiona l'entrenador nascut a Gómara, que aquests dies afegeix a la feina habitual un punt d'atenció diferent: “El treball és el de cada setmana, però vosaltres sou els primers que me l'esteu fent especial. I també hi ha les ganes d'anar a casa, però lamentablement amb la feina que hi ha no s'hi pot anar gaire.”

El primer pas de Machín pel Numància va ser com a jugador, tot i que l'etapa –havia començat quan era cadet– es va acabar aviat, amb 20 anys. Va arribar a jugar a segona B, de central (va arribar a formar part d'un esquema amb tres al mig com el que ara utilitza), lateral o pivot. Amb 25 anys, en canvi, ja es feia càrrec de l'equip juvenil, tot just al començament d'una trajectòria llarga (tretze temporades) i ininterrompuda a l'estructura tècnica del club. Hi va fer de tot. Va entrenar el juvenil i el filial –amb una fase d'ascens a segona B– i va tenir el primer contacte amb el primer equip com a preparador de porters, càrrec que combinava amb la màxima responsabilitat al juvenil o al Numància B. El 2007 va ser nomenat segon entrenador, i tot i que van passar diversos responsables per la banqueta –Arkonada, Kresic, Pacheta i Unzué–, ell no se'n va moure. Un home de club que no es plantejava, aleshores, si s'acabaria enfrontant mai al Numància. “Mai he estat de fixar-me fites excessivament altes ni a llarg termini. Tenia assumit que l'etapa com a entrenador podia ser efímera, i em centrava a formar-me i disfrutar del present. Quan vas cremant etapes i arribes al primer equip, sí que hi penses, perquè saps que, si t'hi vols dedicar, difícilment et quedaràs sempre al club de la teva vida.”

El Numància li va donar l'alternativa com a primer entrenador l'estiu del 2011, amb 36 anys. Hi va estar dues temporades, i en té bon record. “Considero que vaig complir els objectius i sempre he tingut la consciència molt tranquil·la.” Dues temporades de calma, a mitja taula, abans de tancar un cicle llarguíssim. “Era el moment de marxar. Jo ho tenia clar i el club, que l'any anterior havia insistit per renovar-me, tampoc s'hi va oposar. Hi havia confiança i ho vam acordar dos mesos abans.” Machín sempre ha percebut bona sintonia amb el club i l'afició. Per tornar-hi a entrenar? “Continuo sense fer plantejaments a llarg termini. Per qüestions sentimentals, és clar que m'agradaria tornar algun dia. Però ara ja he pres un altre camí i no hi penso.” De moment, hi tornarà el cap de setmana, amb ganes de fer-hi un molt bon paper amb el Girona.