Fins que no va tenir 22 anys, Jordi Sánchez no coneixia allò de tenir la roba doblegada abans d’arribar a l’entrenament, un horari d’entrenament còmode ni la gespa ben segada. Tampoc l’afabilitat d’un entrenador disposat a treballar amb els joves ni la competència fràgil dels filials. El davanter barceloní ha lluitat cada centímetre del privilegi que va aconseguir l’estiu passat, quan va signar un contracte de tres anys amb el Numància, equip del futbol professional. Per això, el gol que va marcar diumenge passat contra l’Alcorcón, primer a segona divisió, va ser una fita impressionant en la seva carrera tot i l’amargor que està vivint aquesta temporada a Sòria. L’entrenador no el fa jugar. Però no és res que Sánchez no conegui, ja que a tercera i a segona divisió B ni Miguel López ni Piti Belmonte el veien apte per als seus equips. El jugador sap la recepta per, als seus 24 anys, tornar a deixar en evidència els descreguts.

La boira a Alcorcón no va deixar un gran highlight televisiu, però no serà necessari, perquè Jordi Sánchez no oblidarà mai a la vida el gol que va marcar a Santo Domingo. “Sé d’on vinc. I fa cinc temporades estava baixant a primera catalana amb el Vilassar”, explica. La joia pel gol va contenir una barreja d’alegria per la fita aconseguida, honor per l’empat assolit en un camp on només havien marcat dos jugadors aquesta temporada i ràbia també per la reivindicació: “És un alliberament. He estat mesos sense jugar, i fer-ho en un partit en què pensava que no jugaria encara té més valor.”

La seva situació no ha estat fàcil durant tota la temporada, ja que la voluntat del club ha contrastat amb la de l’entrenador. “El Numància em va mostrar una gran confiança l’estiu passat i em va fer un contracte per tres temporades, però m’he trobat amb un entrenador que confia en altres companys.” I aquestes decisions tenen més implicacions a banda del buit en la llista de convocats: “Vinc d’un molt bon any al filial del València: tenia una gran confiança dins del club, era capità, i era respectat pels companys i per l’entrenador. Ara el dia a dia és dur. Es produeixen situacions incòmodes, com ara que en els entrenaments no jugo en la meva posició [és ariet] i, per tant, els companys no saben quin és el meu potencial ni les meves característiques. Em resta confiança”, diu. Tot i això, la frustració es pot controlar perquè és una situació que ja havia hagut d’afrontar: “No és res nou. M’ho vaig trobar amb Piti Belmonte al Badalona i amb Miguel López al Masnou. Amb els anys aprens dels errors que comets en el passat i ara cal afrontar-ho amb una bona actitud i optimisme. Aquest gol podria ser un punt d’inflexió.”

Ara, el més calent és a l’aigüera, perquè d’aquí a cinc dies s’obre el mercat d’hivern i un davanter sempre és una peça cobejada: “Sé d’on vinc i estic molt agraït al Numància tot i el mal moment. Noto que el club em té una gran estima. Fins i tot a alguns companys els van dir que es busquessin equip i a mi no m’ho han dit en cap moment. Però he fet un salt de categoria que no està sent com m’esperava, perquè vinc d’un bon any a València i tenia les expectatives altes. Fins ara era una situació que volia canviar, tot i que també és cert que el gol em reivindica i podria canviar les coses. La situació es podria capgirar.”