Difícilment cap gironista oblidarà aquell 29 d’octubre del 2017. Tal dia com avui, fa cinc anys de la gran celebració futbolística que va tenir lloc a Montilivi. Coses del destí, igual que demà ho farà l’equip entrenat per Míchel, el Girona s’enfrontava a un Real Madrid ple d’estrelles. El que no sabien era que la rebel·lió de Sant Narcís estaria present en aquella tarda marcada al calendari de tot aficionat gironí. Un dia esperat. Els blancs, inconscients de tot això, van aterrar a la ciutat dels quatre rius amb l’obligació de guanyar un equip nouvingut com era el Girona de Pablo Machín. Després de 16 partits –entre lliga, copa, Champions i supercopes– el Madrid només n’havia perdut un i era contra el Betis, amb un gol de Sanabria a l’últim minut. El conjunt madrileny venia amb grans noms com Ramos, Isco, Modric, Benzema, Varane, Kroos i Ronaldo, la gran insígnia del Madrid de Zidane. Un equip fet per volar i guanyar; així ho van corroborar les temporades posteriors.

La crònica d’un triomf

El partit va ser tota una reivindicació. De fet, era l’últim esdeveniment que viuria el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a terres catalanes abans d’emprendre un llarg viatge exiliat cap a Brussel·les. L’himne nacional de Catalunya sonava en un estadi de Montilivi ple de gom a gom, amb banderes de tots colors i sota un clam ferotge i, alhora, il·lusionat de nervis. La gent tenia ganes de viure un duel inèdit en partit oficial a l’estadi. Fins i tot, alguns inconscients confiaven en un triomf. Per somiar que no quedi, rondava pel cap d’uns quants gironistes. Sense cap més dilació, l’àrbitre del matx, Hernández Hernández, va xiular l’inici. Faltaven menys de dues hores per presenciar un capítol històric per al club i la ciutat.

No va ser fàcil

Si algú que no va poder seguir el partit es pensa que va ser fàcil, va ben errat. De fet, va ser el conjunt blanc qui va celebrar primer. Concretament Isco, aprofitant un refús de Bono, que no va poder blocar un potent xut de Ronaldo. Tot començava com era d’esperar, amb un Madrid més eficaç i sense pietat. Era el minut 12. Lluny d’arronsar-se, el Girona ho va continuar provant i només el pal de la porteria del gol nord va deixar el marcador local intacte. Maffeo, amb un xut enverinat, i Portu, amb una rematada de cap, van posar la por i la tensió al cos d’un Madrid que descobria l’esperit ofensiu d’un Girona molt conscient de les seves possibilitats.

El descans va donar una altra oportunitat als de Machín per reivindicar-se. En un tres i no res –del minut 54 al 58– el Girona va rebel·lar-se contra tot i va capgirar el resultat. Stuani i Portu van ser els autors d’uns gols marca de la casa. Parlem del segell de Pere Pons en l’eslàlom, amb l’arribada constant per bandes d’Aday i Maffeo, amb el lideratge de Granell al mig del camp i amb un Machín molt actiu. Una plantilla unida que va passar a la història guanyant el Real Madrid. Montilivi va presenciar una tarda d’alegries, càntics, abraçades, castanyes i, sobretot, de festa major. Ningú no ho sabia, però el destí d’aquella tarda estava escrit. La rebel·lió de Sant Narcís.