Només els millors clubs europeus que mouen carretades d’aficionats arreu del món es poden permetre el luxe de presentar la samarreta de la nova temporada sense haver acabat l’actual. Aprofitant que l’any està dat i beneït o que queda un final en joc (aparador sucós per treure’n profit de la febrada comercial) el departament de màrqueting posa tota la carn a la graella. Intrèpids, estiren encara més el fil i tenen la gosadia d’estrenar l’equipació en un partit de l’actual temporada. El Girona, com un colós del continent, ho va fer amb el Betis, últim partit a Montilivi, clau per les aspiracions europees, i amb focs artificials de colofó. Escenari perfecte per reafirmar el judici inicial que els aficionats vam fer-nos en conèixer la indumentària.

Agafant al vol la ironia articulista de Quim Monzó, l’assumpte em produeix un atzucac lingüístic: si la nova samarreta s’utilitza aquesta lliga, és la samarreta de la temporada vinent o la segona titular d’aquest curs? (dir-ne segona-primera equipació em sembla tensar excessivament la corda). Pompeu Fabra, doni’ns un cop de mà, que a Girona encara no hi estem avesats a ser dels grans d’Europa! La nostra condició d’inexperts ha quedat palesa també en les inevitables filtracions de l’equipació. Ho hem de perfilar. Els colossos usen webs especialitzades i mitjans de comunicació propis i afins, però rebre una fotografia borrosa de la samarreta amb l’etiqueta a través del whatsapp és matusser i no acaba de ser burgès. Soc optimista, amb actitud i ganes d’imitar el grup selecte dels grans del continent cada cop serem més cosmopolites.

Com passa sempre amb els canvis, el disseny ha provocat opinions de tota mena. N’hi ha que aprofiten l’avinentesa per criticar-ne l’actual (una aberració, ara ja es pot dir!); a d’altres, no els convenç el retorn del blau als pantalons o amb matisos tendres al coll i als punys de les mànigues. El club hi diu la seva per vendre’ns-la amb eslògans com Novadosament clàssica!, o amb la inspiració de l’orgull gironí!, és a dir, tòpics vàlids amb cada disseny. Crec que tots agraïm el retorn de les línies verticals. La controvèrsia pot venir per l’amplada excessiva de les franges blanques, en detriment de les línies vermelles més subtils (la tonalitat del color roig és viu, orgullós, suggerent). Al Girona, el blanc sempre és el color secundari de la dupla, però potser s’ha volgut rendir homenatge al nobilíssim Florentino Pérez (sa eminència del futbol estatal), no fos cas que s’enfadi amb Montilivi i ens clausuri la porteria per no continuar rebent quatre xixarros; o potser és una picadeta d’ull perquè els merengues vegin algú de blanc a Montilivi fent futbol del bo i marcant a ritme de Taty. Qui sap…

El primer efecte (importantíssim i cabdal) en veure-la als jugadors el dia del Betis va ser plaent. És una samarreta orgullosa. No necessitaré acostumar-hi, perquè de fet, ja lluïa a les grades de Montilivi i volta pels carrers del Barri Vell. El miracle del màrqueting gironí ha fet el fet: temptar el soci a comprar-la ja, ara, ràpid, que volen! A aquest pas, per fer caixa, els gurús se les enginyaran per jugar amb una samarreta la primera volta, i una de diferent (amb retocs delicats) per la segona part del campionat. Temps el temps.

Em quedo amb el comentari més graciós que vaig escoltar: “S’assembla molt a la de fa dos anys”. M’agrada perquè és una opinió senzilla, però clarivident, senyal que el que veiem és el Girona i no un artefacte. Ara només falta que avui al Sadar la fem grossa i aconseguim que la temporada que ve la nostra samarreta s’estreni i, com els grans equips, brilli a Europa.

(Creuo els dits a veure si als meus fills els hi arriba la bufanda abans que acabi la temporada. Seria tot un detall. Si és molta pressió, em consolo en tenir-la abans que expiri el nou contracte d’en Míchel. Per cert, una de les millors notícies d’una temporada curulla de joia).