Des de l’inici de la temporada, el Girona tenia fixat com a objectiu principal la permanència. Míchel així ho comentava a la sala de premsa abans del partit de la Real Sociedad el dia 10 d’agost: “La paraula d’aquest curs és mentalitat, perquè després d’una gran temporada l’equip pot tenir relaxació. L’objectiu és la permanència i intentar sumar 53 punts, rècord del club a primera.” Ràpidament, va situar-se per primer cop líder de l’elit a Vila-real –jornada 7– gràcies a l’empat del Barça al camp del Mallorca. A la sala de premsa de Mestalla, Míchel va dir que era un dels moments més especials del curs i que per sempre més passaria a ser recordat per tots els aficionats. Malgrat que la satisfacció dels blanc-i-vermells com a líders va durar poc, el Girona va seguir amb la bona dinàmica a la lliga i li discutia la primera posició “anecdòtica” al Madrid, que posava la cinquena. Els gironins van tornar a ser líders en les jornades 12, 13, 16 i 17, quan va empatar al camp del Betis (1-1) i ja no va poder recuperar més la primera plaça. El discurs del madrileny, però, sempre va ser de tocar de peus a terra i sense aspirar a guanyar la competició, ja que “això són objectius de Barça, Madrid i l’Atleti”, deia. Malgrat tot, la paraula Europa ja feia setmanes que planava a Montilivi. En la prèvia d’un Girona-Athletic, Míchel va dir: “Aquesta plantilla està preparada per lluitar per Europa.” Érem a finals de novembre i l’equip ja tenia 38 punts, una permanència virtual. Aleshores es va passar als següents “petits objectius”: arribar aviat als 53 punts i així aconseguir la millor puntuació de la història del club a l’elit. Dit i fet, en la jornada 21, el Girona va tombar al Sevilla al seu feu (5-1) i va assolir aquest objectiu. Obertament, el propòsit principal passava a ser un altre.

Europa és llaminera

“L’equip està per lluitar per Europa, avantatgem de 20 punts el setè. Si volem lluitar per la Champions, es veurà més endavant”, deia Míchel després de golejar el Sevilla. Eren moments de somiar despert i en plena lluita per les primeres posicions. El primer trimestre d’aquest 2024, el conjunt blanc-i-vermell ja somiava grans fites, però sempre amb la boca petita. La primera era certificar allò que el curs 2022/23 havia estat a punt de passar, anar a Europa, com a mínim al Conference. A l’abril, però, després de guanyar el Cadis a Montilivi el dia 10, el tècnic de Vallecas va tornar a apujar un nivell l’objectiu: “Europa ja és una realitat; no cal celebrar-ho perquè ara volem la Champions.” Míchel passava a l’acció; tot i parlar-ne abans com un “gran somni”, ara ja era una realitat: el Girona lluitava per entrar a la millor competició en l’àmbit de clubs del món. Tot el gironisme era conscient que el rival que calia tenir més en compte era l’Athletic Club, que el tenien a 8 punts després de la victòria contra els gaditans. Tant se celebraven les victòries gironines com les derrotes o els empats de l’equip basc.

Amb la Champions al sac

Els d’Ernesto Valverde van empatar contra el Vila-real i el Granada, van perdre al Civitas i, per acabar-ho d’adobar, se’ls van escapar dos punts contra l’Osasuna a San Mamés. I el Girona, que millorava els registres de puntuació dels seus perseguidors, malgrat perdre també contra l’Atlético de Madrid, va tornar a tenir la renda de 10 punts en la jornada 32. La distància es va anar incrementant fins que a la jornada 34, amb la victòria contra el Barça al feu gironí (4-2), el Girona va poder celebrar la classificació històrica per a la Champions League. La celebració va ser fugaç, ja que Míchel tornava a tenir altres metes: la segona plaça, fins que la va perdre a Mendizorrotza i va quedar entre els tres primers, i aconseguir el Pitxitxi per a Dovbyk o ser l’equip més golejador. L’ucraïnès va triomfar gràcies a un trio de gols en el 7-0 contra el Granada. Només hi va faltar ser l’equip amb més golejador, a dos gols dels 87 del Madrid.