“Intentarem treure forces de la il·lusió que tenim”

És una mica de tot. Hi ha mol­tes ganes i molta il·lusió perquè encara no hem vis­cut això de jugar un mun­dial a casa, ha de ser una sen­sació fantàstica. És una experiència molt maca. Per l’altra banda és veri­tat que hi ha ner­vis perquè hi ha una mica de pressió, ets a casa i repre­senta que ets el favo­rit. Suposo que inten­ta­rem treure for­ces de tota la il·lusió que tenim i obli­dar-nos de la pressió, sor­tir a gua­nyar i ja està.

Al final quan mar­xes lluny la gent ho intenta seguir tot el que pot per inter­net o per on sigui. Ara que és aquí i et poden venir a veure és un al·lici­ent i a mi em fa molta il·lusió. L’altre dia par­lava amb els meus amics i deien que vin­drien, i, és clar, això fa gràcia i motiva encara més.

Bé, nosal­tres som molt cons­ci­ents que som favo­ri­tes i el rival a batre. Tot­hom té ganes de gua­nyar una selecció que ha gua­nyat dos mun­di­als seguits. Crec que és una posició que és difícil per part nos­tra, però crec que ho sabrem por­tar.

L’Argen­tina és un dels prin­ci­pals con­trin­cants però hi ha altres equips com ara Por­tu­gal i Xile que també són forts. Cada par­tit és un món i més en un mun­dial. Tots són difícils i per tant hau­rem d’anar par­tit a par­tit, gua­nyar-ne un, gua­nyar el següent i plan­te­jar cada un a la seva manera. Cada un té una difi­cul­tat que hau­rem de saber superar.

Hem creat un grup molt i molt maco, hem creat una amis­tat. Durant l’any, quan juguem les unes con­tra les altres, ens con­ti­nuem veient. Quan s’acaba el par­tit, si cal anem a sopar. Hem creat un grup d’amis­tat molt maco i això fa que en els entre­na­ments sigui més fàcil, que hi vaguis amb més ganes. La gent que s’hi ha incor­po­rat nova s’hi ha adap­tat molt fàcil­ment i de seguida entra dins el grup i s’ho passa igual de bé. És una manera més fàcil de tre­ba­llar, t’ho posen tot més fàcil.

Crec que sí, es nota molt. En qual­se­vol moment hi pot haver una que està mala­ment, pot tenir un dia que no fun­ci­oni gaire bé. Tot­hom es coneix més i saps com et pot dir una cosa, o com et pot aju­dar. La veri­tat és que es nota molt dins de la pista.

No sabria dir-ho. Fa molts anys que hi soc però és el que dius, soc jove i no soc gens vete­rana. Crec que he estat sem­pre amb mol­tes d’elles. Arriba l’estiu i torna la pre­pa­ració i tor­nes a veure la gent amb qui has estat durant dos mesos, com­par­tint cada dia no sé quan­tes hores. No em con­si­dero gens vete­rana, però.

Amb experiència sí, sí. Em com­paro amb el prin­cipi, quan vaig entrar a la selecció, i sí, hi ha molta més experiència, però de vete­ra­nia, no.

Una mica dife­rent sí, perquè van poder anar a veure hoquei en línia, però no gaire dife­rent perquè nosal­tres vam jugar la pri­mera set­mana i mol­tes com­pe­ti­ci­ons no havien començat. Quan vam aca­bar és quan va començar tot. Va ser maca l’experiència d’anar a la Xina, però no ho vam poder gau­dir al cent per cent perquè quan nosal­tres marxàvem és quan real­ment arri­ba­ven tots els equips. No serà com aquest any perquè estem amb tots els altres esports i selec­ci­ons al mateix temps.

Una fase final al Palau Blau­grana ha de ser molt guapa i ha d’estar molt bé. Els dos pave­llons són de par­quet i poden ser dife­rents, però com que tot­hom can­viarà no hi haurà cap bene­fi­ciat. A mi m’agrada.

Exacte, no he jugat mai al Palau Blau­grana, de la grada no he pas­sat. Seria molt maco, sí, sí.

Ha sigut una molt bona tem­po­rada tant a títol per­so­nal com amb el club, i crec que podem fer més encara. No en tenim prou i podem millo­rar tant per­so­nal­ment com en l’àmbit de l’equip. És molt posi­tiva perquè acu­mulàvem molts anys, a part de la lliga que van gua­nyar fa qua­tre o cinc anys, en què el Palau sem­pre era allà, a dalt. Estàvem a les por­tes i gua­nyar un títol ens dona força i ganes per dir: n’hem gua­nyat un, i vinga, anem a bus­car-ne més.

Bas­tant, la veri­tat. Eren molts ner­vis perquè no sé quan­tes jor­na­des feia que anàvem empa­tats en punts i ningú podia per­dre. No només va ser el des­gast físic i men­tal de l’últim par­tit, sinó de totes les últi­mes jor­na­des en què no podíem per­dre ni un punt, va ser com­pli­cat.

Sí, perquè al final can­vies una mica d’aires, de manera de fer. Tens un entre­na­dor dife­rent, unes com­pa­nyes que no són les matei­xes, la manera de fer can­via i t’has de tor­nar a adap­tar, és com que can­vies de rutina i t’hi adap­tes ràpid.

Que difícil. Crec que soc bas­tant pesada en tots els sen­tits, defen­sant soc molt pesada perquè sem­pre estic sobre la bola i ata­cant també perquè estic tota l’estona fre­nant amunt i avall.

Mira, en atac crec que puc millo­rar bas­tants més recur­sos i sobre­tot recur­sos a llarga distància. En dri­blat­ges curts em defenso bas­tant bé, però a llarga distància podria millo­rar dia­go­nals llar­gues, sobre­tot el xut. També esta­ria bé que comencés a millo­rar les pilo­tes atu­ra­des, encara em que­den mol­tes coses.

La veri­tat és que aquest any és el que m’ha cos­tat més. A la feina faig mitja jor­nada i havia d’anar a entre­nar quan aca­bava perquè tre­ba­llava de tar­des i als matins feia pràcti­ques a Bar­ce­lona. Aquest any se m’ha fet bas­tant difícil, en d’altres pot­ser ho vaig por­tar millor. Tinc molta sort perquè a l’òptica on tre­ba­llo m’aju­den bas­tant en hora­ris i fle­xi­bi­li­tat. Ara que entreno cada tarda pel mun­dial m’han dit de can­viar l’horari i tre­ba­llar al matí, però és com­pli­cat i des­gasta bas­tant. Com a juga­dora d’hoquei femení jo no rebo recom­pen­ses econòmiques, ho faig sobre­tot perquè m’agrada. Haig de gua­nyar diners per algun lloc i és difícil de com­pa­gi­nar però si tens gent que t’ajuda, que en el meu cas ha sigut així, al final ho aca­bes por­tant bé.

Sí, és així, el que passa és que ara per ara, amb 23 anys, valoro tot el que em dona l’esport, l’hoquei per­so­nal­ment. Em dic: ara pri­o­ritzo l’hoquei i la resta va a part. Tot i això tinc sort perquè ho puc com­pa­gi­nar i no deixo de fer res. Suposo que quan sigui més gran pot­ser diré: ara toca pri­o­rit­zar la feina i dei­xar una mica de banda l’altre. Perds diners perquè no estàs tre­ba­llant, però no et suposa cap des­pesa anar a la selecció perquè alguna coseta sí que et donen.

Exacte, no podria viure de jugar a l’hoquei. Sí, sí, és així.