Cristina Motxa Barceló (Girona, 1987) és una institució al Voltregà i quan es retiri, a mitjans de juny, esdevindrà una llegenda de l’hoquei sobre patins català i mundial. L’avala la seva impecable trajectòria dins i fora de la pista i un palmarès impressionant: sis copes d’Europa, cinc OK Lligues i quatre copes en tretze temporades al Voltregà, un mundial i un europeu amb la selecció espanyola i una copa Amèrica amb la catalana, amb la qual va jugar el primer i històric partit el 2003. Es va iniciar al Girona, va jugar al Salt i va passar pel Sant Feliu abans d’arrelar al Voltregà. A partir de demà, al Maria Víctor de Palau-solità i Plegamans, jugarà la seva darrera copa d’Europa. El rival del Voltregà a quarts és el Benfica, contra el qual va caure en semifinals el 2018 i al qual va eliminar a quarts el 2019.
Es retira jove, però alhora augmenta la mitjana del que s’ha vist sovint en l’hoquei femení.
No vivim de l’hoquei i hi ha un tema laboral, un tema personal que fa que arribi un punt que la gent pensi en la feina.
Ara que feia més gols...
Això m’han dit darrerament en les entrevistes. No és la meva feina. Segurament és per un canvi de sistema de joc. Ara potser pressionem més a dalt.
Li costa més anar a entrenar-se o recuperar-se físicament?
No és el cas. Vaig a entrenar-me amb moltes ganes perquè m’ho passo molt bé i no se’m fa gens pesat. És una etapa que tard o d’hora ha d’arribar. Per a una esportista és molt difícil prendre aquesta decisió. Sempre he pensat que per la meva manera de jugar, que soc una mica més explosiva, si arribava un moment que ja no ho podia ser, llavors ja no en tindria tan bon record. Prefereixo penjar els patins abans.
Què farà els caps de setmana?
No ho sé [riu]. Seguiré vinculada entrenant un equip de la base del Voltregà. El meu home juga al Tona i els meus nebots també juguen al Salt. Seguiré estant bastant per les pistes, però tindré més temps per a mi.
Com va viure l’homenatge que li va organitzar el Voltregà?
Va ser un dia molt complet. Va ser el primer partit en què podia venir el públic, jugàvem i vam guanyar el derbi al Manlleu. Encara teníem aspiracions de jugar el play-off pel títol de l’OK Lliga. M’havia proposat no emocionar-me fins que no s’acabés el partit. Vaig entrar a la pista i m’havien fet una pancarta molt gran. Són moltes emocions que fan que et sembli que no has d’estar pel que has d’estar. Però va ser just al contrari. Sabia que havíem de guanyar aquell partit i que havia de donar el màxim i així va ser. L’homenatge va ser molt maco i molt emotiu.
A Salt la van sorprendre...
Sí, no en sabia res. Vaig anar a veure la meva neboda i el club em va fer un homenatge. Va ser molt maco.
La decisió és molt madurada i independent dels resultats.
Estava presa abans de saber si jugaríem o no pel títol. És una idea que sempre et volta pel cap i ja fa uns quants anys que vaig any a any. El club ho va fer oficial però jo encara no he fet cap comunicat. Fins que no em calci els patins per últim cop no sentiré que és l’última vegada. Es va fer així perquè, si era l’últim partit a casa, com va ser, ens poguessin fer l’homenatge, tant a mi com a la Teresa Bernadas.
Estava tan nerviosa com abans d’un partit?
És molt diferent. Abans de jugar partits importants m’hi poso molt i mal aniria que no fos així, però quan la pilota ja roda ja te n’oblides i et centres en la teva feina. Cada vegada que obria el Twitter i veia una nova notificació m’hi posava. Jugar depèn de tu i les xarxes socials, no.
Quines han estat les seves ídols o referents?
T’emmiralles en jugadores i jo tenia com a referent la Carla Giudici, una pionera. Al final vaig tenir la sort de jugar amb ella molts anys tant al Voltregà com a la selecció espanyola. És una amiga per sempre. D’una carrera em quedo més amb les amistats, els records, més amb el de fora de la pista que no pas amb el de dins.
Giudici es va retirar molt jove...
Sí. Al final l’hoquei el fem professional nosaltres. Jo sé que marxo molts dies de casa a les sis de la tarda i no torno fins a les onze. Has d’estar motivada i jo m’ho passo molt bé. Fins i tot els dies que no hi ha entrenament, penso què faré a la tarda.
Està valorat l’hoquei femení?
No. És un esport minoritari que no és el futbol, que és el que atreu més mirades. I sent femení, encara costa més. Ara estem veient que el Barça femení de futbol, a poc a poc, està agafant més renom, però això també ha costat molt. Cal una major aposta dels mitjans. Són moltes circumstàncies que ajudarien a fer que es professionalitzés. També s’ha de dir que l’hoquei masculí també veu com els jugadors no cobren tant i marxen a fora.
Un altre cop el Benfica.
Et toqui qui et toqui, són els millors equips d’Europa. Darrerament sempre ens els trobem i en la temporada 2018/2019 vam remuntar un 3-1 a casa a quarts amb un pavelló ple. Veient aquelles imatges encara t’emociones. La copa d’Europa és diferent, tens una altra energia, és la copa gran que pots guanyar i cada partit és un món. Estem molt mentalitzades.
En l’última que van guanyar, el 2019, en plena renovació, es va veure que l’escut pesava.
Vam fer una pinya molt maca i tothom tenia clar amb quina samarreta jugava i l’esforç que això suposa. Hem passat per una etapa de canvis i vam alçar una copa que ningú no s’imaginava.
Quin equip és favorit en l’F8?
El Palau. Està jugant molt bé, ha guanyat la lliga i juga a casa.
Se sent reconeguda?
Ha estat molt maco veure com molta gent, fins i tot que no coneixia, m’ha fet un reconeixement.