Fins ara se’ns entravessa una mica. Són molts partits en pocs dies i el nivell és molt alt.

La veritat és que m’és bastant igual. El que em sembla bé és donar-li la mateixa importància des del punt de vista mediàtic, de qualitat de l’esdeveniment i d’organització.

Vam allargar la celebració a la pista exterior semicoberta, en què es va instal·lar una pantalla gegant, ja que l’aforament del pavelló estava restringit. Allí vam compartir el títol amb la gent. També vam fer un sopar.

Quan vaig començar a jugar de petita, no podia ni somiar en la copa d’Europa femenina perquè ni tan sols existia. Es va començar a jugar el 2007. Ara ha estat al nostre abast i l’hem pogut aconseguir. I a sobre, a casa, al nostre pavelló, l’escenari ideal. Estic molt contenta que hàgim tingut aquesta paciència i d’haver pogut complir el somni aquí a Palau. Molts cops sembla que per complir somnis te n’hagis d’anar a fora, t’hagis de moure molt. Hem tingut la sort de fer el camí a casa. I quan nosaltres no hi siguem, tindrem un relleu que ja s’està començant a veure. Les coses s’estan fent bé.

Sí. En la primera part vam patir perquè el Voltregà va jugar molt bé. Jo sempre dic que el Voltregà mai mor. Sempre està viu i sap jugar molt bé aquestes competicions. La primera part va ser molt igualada i, després, no sé si nosaltres vam posar una marxa més o elles una menys, però a poc a poc vam poder sentenciar.

Des del principi, no vam voler assumir l’etiqueta de favorits. Tampoc ho érem, de fet. Nosaltres no havíem guanyat cap copa d’Europa. El Voltregà n’havia guanyat sis i el Gijón cinc. Vam patir, i molt, en la semifinal contra el Gijón, que va fer molt bon partit.

Fem un hoquei molt ofensiu, molt alegre, d’intentar atacar el contrari, fins i tot quan no tenim la bola. I això no ho podríem fer si, primer, no hi hagués qualitat, i segon, no tinguéssim rotació. Això és una mica la clau.

És fonamental i ha fet una temporada brutal. Puc parlar en representació de totes si dic que ens sentim supersegures amb les nostres porteres; també amb la Júlia Vilarrasa, que va jugar quan la Vicente no hi va poder ser. Totes dues són clau.

Sí, és cert. I que quedi clar que algun dia perdrem [riu]. És bo que anem recordant que algun dia passarà. Aquest any hem jugat cinc vegades contra el Manlleu. Ens coneixem molt i és molt difícil de sorprendre. Els partits es decideixen per detalls i molts cops els detalls són si tu marques o si marquen elles. De moment, enguany hem tingut la sort –que també és el producte de tota la feina que hem fet– de guanyar els cinc. També les vam vèncer en la final de la lliga catalana. Ves a saber, potser en la copa ens tornem a creuar. El Manlleu és un equipàs, fa molt bon hoquei, dona molt la cara i té una essència molt xula. S’ha de valorar. I potser en la lliga europea va notar el desgast de la final de la lliga, sobretot en la definició dels metres finals.