Més barreja que no pas un de sol. Entre nervis, una mica d’ansietat i, sobretot, il·lusió.

És com un megaaniversari. Aquesta és la part d’ansietat, però ho porto bé.

Estic segur que gaudiré de l’acte i de la celebració, encara que, en to de broma penso que ja m’agradaria que la samarreta estigués penjada ja, per això que deia de l’ansietat. En gaudiré i sobretot en el futur.

Vaig participar activament sortint a la pista en la de Beto Borregán. Va ser un moment emotiu i molt maco.

Em va trucar la meva mare per dir-m’ho. És un orgull i agraeixo, a més, l’esforç que fa el club a nivell de comunicació. Els porters som una mica com un gremi, sigui l’esport que sigui, perquè patim les mateixes sensacions mentals i puc empatitzar més amb un porter.

Sí, no sé si bojos, com diu la gent, però has de tenir les esquenes grosses i no només literalment.

Prou bé. En la pretemporada no ho trobava a faltar. Després vaig trobar a faltar el vestidor, sobretot, el tracte amb els companys. Encara els anomeno companys. No em surt d’una altra manera i no se si em sortirà. No enyorava l’hoquei en si, però van començar a arribar la final de la copa, la final a vuit de la copa d’Europa i sentia una enveja sana de notar aquell neguit, els nervis, l’adrenalina. Vaig viure el partit contra el Porto amb la sensació de quan estàs lesionat i no vas convocat i això em va agradar. Me’l sento com el meu equip. No el meu equip com a aficionat sinó com a part integrant.

Dono molt de mèrit a com es van aixecar quan perdien per 4-1 contra el Porto i la cosa pintava molt malament. Dono molt de valor al fet que es possessin 4-3 i tinguessin possibilitats d’empatar. Sincerament, i ja ho sé, perquè he estat allà, que no és cap consol, però en l’aspecte anímic l’equip en surt reforçat. Van reaccionar amb ordre, sense tornar-se bojos i va ser una llàstima. I sense desmerèixer el Valongo, era la final anticipada.