Ara estic bé perquè estem fent l’entrevista al pavelló de l’Ateneu, on m’hi sento com a casa amb un entorn molt xulo. Estic tranquil. Crec que malgrat que vam perdre contra el Reus en els quarts i que s’ha acabat, hem fet un bon any. Ara estem recuperant una mica el cos, a veure per on surten tots els cops i les petites lesions.

Dissabte estava bé i convençut que guanyaríem i forçaríem el tercer partit. Com que ja vaig fer el vídeo de comiat abans de la copa, m’he pogut anar acomiadant de tothom. Això m’ha permès centrar-me en el dia a dia en el tram final. Estava concentrat per fer-ho tan bé com fos possible i per poder jugar, perquè havia tingut algunes lesions de darrera hora.

Amb el Reus estem més anivellats, però al final ells van estar més encertats en les faltes directes i nosaltres no en vam fer cap en els dos partits. La bola aturada, avui en dia, marca molt. El Càndid Ballart, el seu porter, també s’ha de dir que va estar espectacular, i ells són justos vencedors de l’eliminatòria i els desitjo tota la sort del món.

Sí, ple de cops. [Riu.] Un munt d’emocions. Un moment d’anar pensant les coses i d’assaborir-les. No guardar en el record només l’últim partit. Tanco tota una carrera i tota una història amb el Noia, amb el meu club. Content de la feina feta i del camí recorregut.

Sí, és el que té el nostre esport, que som masoquistes i només guanya un equip entre molts. El record és molt bonic. Només acabar el partit, la gent del Front Reusenc i la nova penya que tenen van cantar el meu nom amb tot el pavelló, amb la gent del Noia. Va ser un moment especial. Amb els companys dels últims anys, la família, els amics que sempre hi són i els meus fills, tot i que la Gina, més tímida, no va voler baixar a la pista i vaig estar amb el Jordi petit. Va ser molt emotiu, molt senzill i molt bonic.

Certament, i m’enduc l’estima de totes aquestes aficions contra qui he anat a jugar. En la copa, per exemple, la gent semblava que volien que si no guanyava el seu equip, que guanyés jo. Els estic superagraït, a tota la gent i a totes les proves d’escalf que m’han mostrat. I, res, a partir d’ara soc un seguidor més de l’hoquei des de fora.

Quan l’any passat vaig dir que jugaria un any més perquè tot havia anat molt bé perquè havíem arribat a la final de l’OK Lliga i havia sortit en el cinc ideal i em vaig sentir amb forces, ja tenia bastant clar que aquesta havia de ser l’última temporada. Ja sé que ho he allargat, però no volia allargar-ho molt i que la gent recordés molt només el final. Jo fa deu o quinze anys jugava millor i estava més bé. Sempre la gent recorda una mica el final. Volia deixar-ho el més amunt possible. Crec que hem fet una bona campanya quedant entre els quatre millors d’Europa amb l’equip del meu poble. El factor familiar també hi ha influït. Ara podré estar més amb els nens. Aquest any ha estat especialment dur jugar l’OK Lliga i la lliga europea els dijous i els diumenges. El camí ha sigut bonic, però ara és un bon moment per mirar els altres.

Espero que sí. La gent em diu que sí. Mai sabràs si ho diuen perquè pensen: “Mira aquest pobre senyor, que és molt gran.” [Riu.] La veritat és que el feedback que tinc o les impressions de persones de qui em refio i a qui ja fa temps els vaig dir que fossin sinceres i que si em veien que no estava bé m’ho diguessin, han sigut positives. Era una promesa que sempre li havia dit a la meva mama, que m’avisés quan no ho estigués fent bé. La meva mama ja no hi és, però em deia que tranquil, que seria la primera de dir-m’ho. Crec que he plegat a un bon nivell, que era important, i sobretot jugant amb el meu equip, l’equip del meu poble, amb la meva família a la graderia, els fills i els amics. Per al Noia, estar entre els quatre millors d’Europa és una gran fita.

Sí. Com que a mi m’agrada jugar, el que és estar més a prop de jugar és ser on som ara, a la banqueta, al costat de la tanca. El Pere m’ho va proposar i vaig veure que era una oportunitat molt bona.

Suposo que sí, però l’entrenador el que ha de fer és transmetre, que creguin en ell i que confiïn en el que digui. Tu pots jugar d’una manera o d’una altra, ser més agressiu o menys agressiu, però el que és bo és que tot l’equip hi cregui i remi en la mateixa direcció.

N’he tingut moltíssims, fins i tot des de la base em vaig sentir molt acompanyat i els estic a tots molt agraït. Però sobretot al Carlos Gil. Al Liceo vaig estar nou anys amb ell i va ser una experiència, ja no només com a entrenador sinó com a ensenyança de vida. Gil és un savi de l’esport i de la vida i em va marcar molt. Et sabia transmetre les visions, els espais de la pista, i en vaig aprendre moltíssim.

No et pensis. Quan hi vaig arribar, amb 22 anyets, ja em va anar prou bé. Vaig ser titular i vam guanyar la copa d’Europa. Evidentment l’equip no el portava jo, hi havia el Facundo, el Carlitos López i el Barga, el meu cosí, però ja tenia minuts importants, tot i que ells duien el pes. Però ja van ser dos anys màgics, em sentia important. Sí que la tornada va ser una mica la consagració, perquè ja tens més edat i vas agafant altres rols.

A Igualada em va saber molt greu i no vam estar de sort. A mi em fitxa el president, el Francesc Fontanellas, i no em va poder veure ni debutar. Un senyor que estava ple de vitalitat va morir en la pretemporada. L’Igualada és un club senyor i hi vaig estar molt bé, però possiblement no vam estar a l’altura. El primer any de l’Igualada perdo el rol a la selecció espanyola perquè entren altres companys. El segon any ja vam millorar una mica més, fem un play-off contra el Barça i torno a entrar a la selecció. Però em va servir molt per madurar, per veure cap a on havia de tirar. Em va ajudar a ser qui soc.

I la gent em deia que encara hi anava massa, que encara corria massa i que anava massa als xocs. Però és la manera que tinc de jugar i d’afrontar la vida, donar tot el que tens i lluitar totes les boles. Crec que m’ha anat bé haver tornat a casa, tot i que a l’Oliveirense vaig ser superfeliç en un equip amb què vam guanyar títols quan no hi estaven gaire acostumats. Amb el retorn a casa se’m van obrir portes d’il·lusió. He pogut jugar per la meva gent i m’ho devia una mica a mi mateix després d’estar tants anys amb altres equips. Era molt feliç a la Corunya, però tornar a casa ha estat un final d’etapa bonic.

Costava. Hi veia no només la família, també els amics. I ells t’ho feien passar malament, les coses com siguin. Aquí al poble són bastant punyeteros i quan sorties et deien coses. Però bé, això forma part del joc i l’esportivitat. No m’ha agradat mai tornar a jugar a les meves pistes.

Sí. Una anècdota al voltant d’això és el consell que em va donar el tècnic de l’Oliveirense To Neves, que havia sigut un jugador mític, quan vaig tornar a Riazor. Abans del partit em va dir que ja sabia que per a mi era especial tornar després de 12 anys a jugar contra un club en què havia estat capità i ho havia guanyat tot. El seu gran consell va ser que saludés a tothom durant l’escalfament, que no fes veure que no veia la gent, que tothom es donés per saludat. Això sí, que després estigués per la feina. Em va anar molt bé.

No les tinc totes perquè el meu pare mai m’ho ha dit, però crec que sí, que als tres germans només sortir de l’hospital van venir a fer-nos socis del Noia. No tinc clar si van passar abans pel registre o per l’Ateneu, però, si no, va ser dos minuts després.

Hi ha la part bona i la dolenta i amb el temps ho toleres, ho entens i ho acceptes. Jo tenia molt clar que si encadenava dos partits dolents em dirien que estic acabat. Però quan tens divuit anys i entres en el primer equip i l’equip va setè o vuitè i no tira, aquí són molt directes. I pensaves: “No cal que m’ho diguis, que ja ho estic passant prou malament.” No els ho deies, però ho pensaves per dins. Tot això suposo que també et fa més fort. Això només passa en llocs molt emblemàtics que tenim la sort de tenir en l’hoquei sobre patins. Llocs on l’hoquei passa de generació en generació. Aquí, al Noia, em sento molt orgullós que hi hagi un munt de canalla que vulgui jugar i que el pavelló l’hàgim tornat a omplir. Per a nosaltres això és màgic. De vegades venia i veies que no venia gaire gent. Ara el poble torna a estar enganxadíssim al Noia. L’any passat vam fer el sold-out en la final de l’OK Lliga. Increïble. Aquest curs, en la Champions, tot i ser els dijous, hi havia molta gent. I això et fa feliç.

No em perdia ni un partit. És més, anàvem a missa amb el meu germà i ens posàvem a l’última fila per sortir abans i anar a veure el partit dels sub 23, que jugava abans que el divisió d’honor. Quan els pares es despistaven, ja érem a l’Ateneu. Recordo aquella lliga i la copa d’Europa amb el pavelló a rebentar.

Ara, en el tram final, molt millor. Al principi, quan venia amb el Liceo i el veia al davant, pensava: “Què fa el meu germà aquí?”

Era una meravella, un luxe. Disfrutava moltíssim i ens enteníem molt a la pista. Però no li perdonaré mai que el segon any es va lesionar i de gravetat amb la sub 23. De fet, en el primer també i es va perdre molts partits. Va ser un any molt especial. Ell va pujar al Liceo l’estiu que es va morir la nostra mare i va ser molt especial.

Va ser dur. Sabia que estava malalta. Abans de marxar li vaig dir: “Mama, vaig a jugar, però sé que tu estàs superfeliç quan jo jugo.” Li vaig fer un petó i vaig marxar. Em van trucar avisant que estava molt malament i vaig tornar. La federació espanyola es va portar superbé. Em vaig acomiadar quan hi havia tots els germans i vam fer l’enterrament. L’endemà vaig tornar a la convocatòria. Vaig jugar un partit tot i que no estava gaire al cas i a la nit em va agafar tot, fins i tot descomposició i febre, i en el partit decisiu era dubte. Són aquelles coses que dius: “Ja que hi soc, jugo”, però no va anar gaire bé.

Ara em veig de segon entrenador, anem de mica en mica. [Riu.] Com em veig és lligat a l’hoquei, que és la meva passió. L’hoquei és que m’agrada i em fa feliç, a banda dels meus fills. Ja es veurà. Potser ser entrenador no m’agrada tant com em penso ara.

Hi ha una anècdota. El Noia guanya una Recopa a Lodi i jo era a la graderia. Hi vam anar amb autobús amb els pares. Em van dir que anés a parlar amb el Toni Rovira i que li demanés un estic. Tenia pànic. Ara et ve un nen ben petit, et tuteja, et parla i et diu que va ser el seu aniversari. Suposo que la societat ha anat canviant i celebro que els nens tinguin aquesta facilitat de comunicar-se.

Molts jugadors. Però ara, amb tanta rotació i sistemes defensius, les coses han canviat. En la final a quatre em van fer una mixta i els italians també ho van intentar a l’Ateneu. Quan passa això i et desmarques, et quedes ben bé sol, però necessites que els companys et vegin i jugues amb aquesta ansietat.

Difícil. La gent de la selecció espanyola et diria el de Paredes, que va donar un títol europeu. N’hi ha altres, d’especials. Un, per exemple, en la final de la copa d’Europa amb el Liceo contra el Barça a Lodi.

No ho recordo, però segur que, si va sortir aquest titular, el meu pare el té. Amb tants anys, algun partit bo havia de sortir.

El que ja he dit, que l’afició del Noia torni a estar enganxada.

Totes em fan un mal que no t’ho pots creure. Soc com un nen petit. És cert que des que han nascut els meus fills ho he relativitzat tot una miqueta. En cada derrota, fins que no em tornava a posar els patins, estava de mala llet. Això no ho he pogut guanyar amb els anys.

En altres àmbits he après a millorar-ho. Quan he jugat amb els nens al Rummikub ho he portat millor, perquè m’agradava que guanyessin ells. També he après a gestionar les derrotes en els entrenaments. M’emprenyo, però ara faig que no se’m noti.

M’han marcat les ganes de fer-ho bé. I la frustració et fa tenir més ganes de millorar.

Això sí que és fotut, perquè n’hi ha mil, però el més especial ha sigut el meu germà Pau. Val a dir que, quan estàs en un món més professional com a la Corunya o a Portugal, tot i que hi tinc grans amics, quan he tornat al vestidor del Noia, l’he trobat més humil, més familiar. Un vestidor de proximitat com el dels inicis, en què parles dels nens, del que passa al poble.