Ara estic bé perquè estem fent l’entre­vista al pavelló de l’Ate­neu, on m’hi sento com a casa amb un entorn molt xulo. Estic tran­quil. Crec que mal­grat que vam per­dre con­tra el Reus en els quarts i que s’ha aca­bat, hem fet un bon any. Ara estem recu­pe­rant una mica el cos, a veure per on sur­ten tots els cops i les peti­tes lesi­ons.

Dis­sabte estava bé i con­vençut que gua­nyaríem i forçaríem el ter­cer par­tit. Com que ja vaig fer el vídeo de comiat abans de la copa, m’he pogut anar aco­mi­a­dant de tot­hom. Això m’ha permès cen­trar-me en el dia a dia en el tram final. Estava con­cen­trat per fer-ho tan bé com fos pos­si­ble i per poder jugar, perquè havia tin­gut algu­nes lesi­ons de dar­rera hora.

Amb el Reus estem més ani­ve­llats, però al final ells van estar més encer­tats en les fal­tes direc­tes i nosal­tres no en vam fer cap en els dos par­tits. La bola atu­rada, avui en dia, marca molt. El Càndid Ballart, el seu por­ter, també s’ha de dir que va estar espec­ta­cu­lar, i ells són jus­tos ven­ce­dors de l’eli­mi­natòria i els desitjo tota la sort del món.

Sí, ple de cops. [Riu.] Un munt d’emo­ci­ons. Un moment d’anar pen­sant les coses i d’assa­bo­rir-les. No guar­dar en el record només l’últim par­tit. Tanco tota una car­rera i tota una història amb el Noia, amb el meu club. Con­tent de la feina feta i del camí recor­re­gut.

Sí, és el que té el nos­tre esport, que som maso­quis­tes i només gua­nya un equip entre molts. El record és molt bonic. Només aca­bar el par­tit, la gent del Front Reu­senc i la nova penya que tenen van can­tar el meu nom amb tot el pavelló, amb la gent del Noia. Va ser un moment espe­cial. Amb els com­panys dels últims anys, la família, els amics que sem­pre hi són i els meus fills, tot i que la Gina, més tímida, no va voler bai­xar a la pista i vaig estar amb el Jordi petit. Va ser molt emo­tiu, molt sen­zill i molt bonic.

Cer­ta­ment, i m’enduc l’estima de totes aques­tes afi­ci­ons con­tra qui he anat a jugar. En la copa, per exem­ple, la gent sem­blava que volien que si no gua­nyava el seu equip, que guanyés jo. Els estic supera­graït, a tota la gent i a totes les pro­ves d’escalf que m’han mos­trat. I, res, a par­tir d’ara soc un segui­dor més de l’hoquei des de fora.

Quan l’any pas­sat vaig dir que juga­ria un any més perquè tot havia anat molt bé perquè havíem arri­bat a la final de l’OK Lliga i havia sor­tit en el cinc ideal i em vaig sen­tir amb for­ces, ja tenia bas­tant clar que aquesta havia de ser l’última tem­po­rada. Ja sé que ho he allar­gat, però no volia allar­gar-ho molt i que la gent recordés molt només el final. Jo fa deu o quinze anys jugava millor i estava més bé. Sem­pre la gent recorda una mica el final. Volia dei­xar-ho el més amunt pos­si­ble. Crec que hem fet una bona cam­pa­nya que­dant entre els qua­tre millors d’Europa amb l’equip del meu poble. El fac­tor fami­liar també hi ha influït. Ara podré estar més amb els nens. Aquest any ha estat espe­ci­al­ment dur jugar l’OK Lliga i la lliga euro­pea els dijous i els diu­men­ges. El camí ha sigut bonic, però ara és un bon moment per mirar els altres.

Espero que sí. La gent em diu que sí. Mai sabràs si ho diuen perquè pen­sen: “Mira aquest pobre senyor, que és molt gran.” [Riu.] La veri­tat és que el feed­back que tinc o les impres­si­ons de per­so­nes de qui em refio i a qui ja fa temps els vaig dir que fos­sin sin­ce­res i que si em veien que no estava bé m’ho digues­sin, han sigut posi­ti­ves. Era una pro­mesa que sem­pre li havia dit a la meva mama, que m’avisés quan no ho estigués fent bé. La meva mama ja no hi és, però em deia que tran­quil, que seria la pri­mera de dir-m’ho. Crec que he ple­gat a un bon nivell, que era impor­tant, i sobre­tot jugant amb el meu equip, l’equip del meu poble, amb la meva família a la gra­de­ria, els fills i els amics. Per al Noia, estar entre els qua­tre millors d’Europa és una gran fita.

Sí. Com que a mi m’agrada jugar, el que és estar més a prop de jugar és ser on som ara, a la ban­queta, al cos­tat de la tanca. El Pere m’ho va pro­po­sar i vaig veure que era una opor­tu­ni­tat molt bona.

Suposo que sí, però l’entre­na­dor el que ha de fer és trans­me­tre, que cre­guin en ell i que confiïn en el que digui. Tu pots jugar d’una manera o d’una altra, ser més agres­siu o menys agres­siu, però el que és bo és que tot l’equip hi cre­gui i remi en la mateixa direcció.

N’he tin­gut moltíssims, fins i tot des de la base em vaig sen­tir molt acom­pa­nyat i els estic a tots molt agraït. Però sobre­tot al Car­los Gil. Al Liceo vaig estar nou anys amb ell i va ser una experiència, ja no només com a entre­na­dor sinó com a ense­nyança de vida. Gil és un savi de l’esport i de la vida i em va mar­car molt. Et sabia trans­me­tre les visi­ons, els espais de la pista, i en vaig apren­dre moltíssim.

No et pen­sis. Quan hi vaig arri­bar, amb 22 anyets, ja em va anar prou bé. Vaig ser titu­lar i vam gua­nyar la copa d’Europa. Evi­dent­ment l’equip no el por­tava jo, hi havia el Facundo, el Car­li­tos López i el Barga, el meu cosí, però ja tenia minuts impor­tants, tot i que ells duien el pes. Però ja van ser dos anys màgics, em sen­tia impor­tant. Sí que la tor­nada va ser una mica la con­sa­gració, perquè ja tens més edat i vas aga­fant altres rols.

A Igua­lada em va saber molt greu i no vam estar de sort. A mi em fitxa el pre­si­dent, el Fran­cesc Fon­ta­ne­llas, i no em va poder veure ni debu­tar. Un senyor que estava ple de vita­li­tat va morir en la pre­tem­po­rada. L’Igua­lada és un club senyor i hi vaig estar molt bé, però pos­si­ble­ment no vam estar a l’altura. El pri­mer any de l’Igua­lada perdo el rol a la selecció espa­nyola perquè entren altres com­panys. El segon any ja vam millo­rar una mica més, fem un play-off con­tra el Barça i torno a entrar a la selecció. Però em va ser­vir molt per madu­rar, per veure cap a on havia de tirar. Em va aju­dar a ser qui soc.

I la gent em deia que encara hi anava massa, que encara cor­ria massa i que anava massa als xocs. Però és la manera que tinc de jugar i d’afron­tar la vida, donar tot el que tens i llui­tar totes les boles. Crec que m’ha anat bé haver tor­nat a casa, tot i que a l’Oli­vei­rense vaig ser super­feliç en un equip amb què vam gua­nyar títols quan no hi esta­ven gaire acos­tu­mats. Amb el retorn a casa se’m van obrir por­tes d’il·lusió. He pogut jugar per la meva gent i m’ho devia una mica a mi mateix després d’estar tants anys amb altres equips. Era molt feliç a la Coru­nya, però tor­nar a casa ha estat un final d’etapa bonic.

Cos­tava. Hi veia no només la família, també els amics. I ells t’ho feien pas­sar mala­ment, les coses com siguin. Aquí al poble són bas­tant punye­te­ros i quan sor­ties et deien coses. Però bé, això forma part del joc i l’espor­ti­vi­tat. No m’ha agra­dat mai tor­nar a jugar a les meves pis­tes.

Sí. Una anècdota al vol­tant d’això és el con­sell que em va donar el tècnic de l’Oli­vei­rense To Neves, que havia sigut un juga­dor mític, quan vaig tor­nar a Ria­zor. Abans del par­tit em va dir que ja sabia que per a mi era espe­cial tor­nar després de 12 anys a jugar con­tra un club en què havia estat capità i ho havia gua­nyat tot. El seu gran con­sell va ser que saludés a tot­hom durant l’escal­fa­ment, que no fes veure que no veia la gent, que tot­hom es donés per salu­dat. Això sí, que després estigués per la feina. Em va anar molt bé.

No les tinc totes perquè el meu pare mai m’ho ha dit, però crec que sí, que als tres ger­mans només sor­tir de l’hos­pi­tal van venir a fer-nos socis del Noia. No tinc clar si van pas­sar abans pel regis­tre o per l’Ate­neu, però, si no, va ser dos minuts després.

Hi ha la part bona i la dolenta i amb el temps ho tole­res, ho entens i ho accep­tes. Jo tenia molt clar que si enca­de­nava dos par­tits dolents em dirien que estic aca­bat. Però quan tens divuit anys i entres en el pri­mer equip i l’equip va setè o vuitè i no tira, aquí són molt direc­tes. I pen­sa­ves: “No cal que m’ho diguis, que ja ho estic pas­sant prou mala­ment.” No els ho deies, però ho pen­sa­ves per dins. Tot això suposo que també et fa més fort. Això només passa en llocs molt emblemàtics que tenim la sort de tenir en l’hoquei sobre patins. Llocs on l’hoquei passa de gene­ració en gene­ració. Aquí, al Noia, em sento molt orgullós que hi hagi un munt de cana­lla que vul­gui jugar i que el pavelló l’hàgim tor­nat a omplir. Per a nosal­tres això és màgic. De vega­des venia i veies que no venia gaire gent. Ara el poble torna a estar engan­xadíssim al Noia. L’any pas­sat vam fer el sold-out en la final de l’OK Lliga. Increïble. Aquest curs, en la Cham­pi­ons, tot i ser els dijous, hi havia molta gent. I això et fa feliç.

No em per­dia ni un par­tit. És més, anàvem a missa amb el meu germà i ens posàvem a l’última fila per sor­tir abans i anar a veure el par­tit dels sub 23, que jugava abans que el divisió d’honor. Quan els pares es des­pis­ta­ven, ja érem a l’Ate­neu. Recordo aque­lla lliga i la copa d’Europa amb el pavelló a reben­tar.

Ara, en el tram final, molt millor. Al prin­cipi, quan venia amb el Liceo i el veia al davant, pen­sava: “Què fa el meu germà aquí?”

Era una mera­ve­lla, un luxe. Dis­fru­tava moltíssim i ens enteníem molt a la pista. Però no li per­do­naré mai que el segon any es va lesi­o­nar i de gra­ve­tat amb la sub 23. De fet, en el pri­mer també i es va per­dre molts par­tits. Va ser un any molt espe­cial. Ell va pujar al Liceo l’estiu que es va morir la nos­tra mare i va ser molt espe­cial.

Va ser dur. Sabia que estava malalta. Abans de mar­xar li vaig dir: “Mama, vaig a jugar, però sé que tu estàs super­feliç quan jo jugo.” Li vaig fer un petó i vaig mar­xar. Em van tru­car avi­sant que estava molt mala­ment i vaig tor­nar. La fede­ració espa­nyola es va por­tar superbé. Em vaig aco­mi­a­dar quan hi havia tots els ger­mans i vam fer l’enter­ra­ment. L’endemà vaig tor­nar a la con­vo­catòria. Vaig jugar un par­tit tot i que no estava gaire al cas i a la nit em va aga­far tot, fins i tot des­com­po­sició i febre, i en el par­tit deci­siu era dubte. Són aque­lles coses que dius: “Ja que hi soc, jugo”, però no va anar gaire bé.

Ara em veig de segon entre­na­dor, anem de mica en mica. [Riu.] Com em veig és lli­gat a l’hoquei, que és la meva passió. L’hoquei és que m’agrada i em fa feliç, a banda dels meus fills. Ja es veurà. Pot­ser ser entre­na­dor no m’agrada tant com em penso ara.

Hi ha una anècdota. El Noia gua­nya una Recopa a Lodi i jo era a la gra­de­ria. Hi vam anar amb autobús amb els pares. Em van dir que anés a par­lar amb el Toni Rovira i que li demanés un estic. Tenia pànic. Ara et ve un nen ben petit, et tuteja, et parla i et diu que va ser el seu ani­ver­sari. Suposo que la soci­e­tat ha anat can­vi­ant i cele­bro que els nens tin­guin aquesta faci­li­tat de comu­ni­car-se.

Molts juga­dors. Però ara, amb tanta rotació i sis­te­mes defen­sius, les coses han can­viat. En la final a qua­tre em van fer una mixta i els ita­li­ans també ho van inten­tar a l’Ate­neu. Quan passa això i et des­mar­ques, et que­des ben bé sol, però neces­si­tes que els com­panys et vegin i jugues amb aquesta ansi­e­tat.

Difícil. La gent de la selecció espa­nyola et diria el de Pare­des, que va donar un títol euro­peu. N’hi ha altres, d’espe­ci­als. Un, per exem­ple, en la final de la copa d’Europa amb el Liceo con­tra el Barça a Lodi.

No ho recordo, però segur que, si va sor­tir aquest titu­lar, el meu pare el té. Amb tants anys, algun par­tit bo havia de sor­tir.

El que ja he dit, que l’afició del Noia torni a estar engan­xada.

Totes em fan un mal que no t’ho pots creure. Soc com un nen petit. És cert que des que han nas­cut els meus fills ho he rela­ti­vit­zat tot una miqueta. En cada der­rota, fins que no em tor­nava a posar els patins, estava de mala llet. Això no ho he pogut gua­nyar amb els anys.

En altres àmbits he après a millo­rar-ho. Quan he jugat amb els nens al Rum­mikub ho he por­tat millor, perquè m’agra­dava que gua­nyes­sin ells. També he après a ges­ti­o­nar les der­ro­tes en els entre­na­ments. M’empre­nyo, però ara faig que no se’m noti.

M’han mar­cat les ganes de fer-ho bé. I la frus­tració et fa tenir més ganes de millo­rar.

Això sí que és fotut, perquè n’hi ha mil, però el més espe­cial ha sigut el meu germà Pau. Val a dir que, quan estàs en un món més pro­fes­si­o­nal com a la Coru­nya o a Por­tu­gal, tot i que hi tinc grans amics, quan he tor­nat al ves­ti­dor del Noia, l’he tro­bat més humil, més fami­liar. Un ves­ti­dor de pro­xi­mi­tat com el dels ini­cis, en què par­les dels nens, del que passa al poble.