El meu pare també va ser neda­dor, tot i que va començar tard. Vam anar a viure a Sevi­lla i vam llo­gar un pis amb la meva família. I si nosal­tres vivíem en el número 13, per exem­ple, doncs el Club Natación Sevi­lla era al 15 i l’entre­na­dor era català. Allí vaig apren­dre a nedar. Quan vaig fer onze anys, vaig dema­nar anar a la residència Blume. Em van dir que era molt jove i que no hi havia lloc. Lla­vors ens vam des­plaçar a Gra­nada l’any 1963 a l’estiu, als cam­pi­o­nats d’Espa­nya, i allí vam dema­nar a Kees Oude­ge­est, tècnic del Saba­dell, per nedar amb ells. Va dir que em volia la set­mana següent. Vaig tenir la gran sort d’anar cap al CN Saba­dell el setem­bre de 1963. Ell em va tro­bar una família. Van ser uns segons pares. Hi vaig ser fins a 1969 i vaig mar­xar un any als Estats Units.

Vaig anar a sor­teig. Em van tocar els collons i em van enviar al Sàhara. Allí vaig per­dre temps de manera xim­ple, però a la fede­ració espa­nyola hi havia gent que es movia bé i van acon­se­guir que em tras­lla­des­sin al cap de qua­tre mesos a les Canàries. Vaig fer un 1975 molt boig però vaig poder seguir nedant i el 1976 vaig ple­gar. Quan fal­ta­ven qua­tre mesos per als Jocs de Mont-real, per Set­mana Santa es va pre­sen­tar la Guàrdia Civil a casa i em va dir: “El sol­dat Esteve ha de recu­pe­rar els 65 dies de permís que va fer ser­vir l’any pas­sat.” Els havia fet ser­vir per nedar i repre­sen­tar Espa­nya.

Vaig que­dar campió dels Estats Units de les 100 iar­des esquena i, com diuen ara, estava on fire, i em vaig començar a mat­xu­car però em vaig pas­sar amb les peses i em vaig lesi­o­nar.

A Mèxic vaig debu­tar en un relleu i em tre­mo­la­ven les cames. Estava com un flam. En l’euro­peu del 1970 vaig gua­nyar meda­lles, però en el cam­pi­o­nat dels EUA del 1971 ja no estava ni com un flam. Estava com un iogurt, ja no tenia ni con­sistència. La com­pe­ti­ti­vi­tat és bru­tal.

Entre el 1969 i el 1971 Indi­ana tenia el 60 per cent dels rècords mun­di­als. Vaig fer car­tes per anar als Estats Units un any. A Indi­ana em van reconèixer. Sabien qui era. El seu tècnic Jim Doc Coun­sil­man, em va dir que estava fet. Era una beca de la Dele­gación Naci­o­nal de Depor­tes que em va con­ce­dir Juan Anto­nio Sama­ranch. Era una per­sona que a la Mari Pau Coro­mi­nas i a mi ens esti­mava. Un cop era allà em van dir si volia que­dar-me acon­se­guint una nova beca, que con­sis­tia a estar en un col·legi major –l’ense­nya­ment era molt car– i en el 50 per cent dels lli­bres. L’ama­teu­risme era molt estricte. Si ells s’hagues­sin assa­ben­tat que alguns dels viat­ges en què venia per com­pe­tir me’ls pagava la fede­ració espa­nyola m’hau­rien pogut fer fora.

Aquí, des de Bar­ce­lona 92 i que tenim Alon­sos i gent amb moto i gent que ha gua­nyat meda­lles, és dife­rent. Per exem­ple, Maria Pau Coro­mi­nas va dema­nar anar a Mèxic 1968 sis set­ma­nes abans per poder-nos acli­ma­tar. Però mira que som bur­ros que quan vam arri­bar no ens dei­xa­ven entrar. En aquell temps no es reco­nei­xia Espa­nya. Allí hi havia els repu­bli­cans. Sort que quan hi ha Jocs no hi ha fron­tera ni hi ha res. És allò de ahí vamos. Jo tenia 16 anys però hi havia vete­rans amb 28, que només de bai­xar de l’avió ja deien que, com que eren espa­nyols i no podien fer res, farien sis set­ma­nes de vacan­ces. Dos noiets com la Coro­mi­nas i jo vam que­dar parats. Aquesta era la men­ta­li­tat espa­nyola de l’època. Nosal­tres també teníem mit­jans però calia pen­car. El cronòmetre és un àrbi­tre que mai no s’equi­voca. S’ha d’entre­nar a les sis del matí. Vaig començar fent uns 3.000 metres el 1963 i vaig aca­bar fent-ne uns 16.000 o 17.000 els últims anys. A Cata­lu­nya era pos­si­ble perquè el CN Saba­dell és l’únic club que té un col·legi a dins i està reco­ne­gut. Ara es diu Santa Clara, en honor del Santa Clara Swim­ming Club, el club que va fer més neda­dors als anys sei­xanta i setanta als Estats Units. Va ser una sort poder com­pa­gi­nar la natació i els estu­dis.

Als Estats Units hi havia les con­di­ci­ons òpti­mes. Coun­sil­man tenia unes pan­ta­lles gegants i es va fer una màquina que dis­pa­rava en un segon 500 foto­gra­mes i veia per sota l’aigua la teva braçada. Era intel·ligent, un inves­ti­ga­dor nat. Ara bé, amb ell mai no vam tenir ni cap pla de nutrició ni cap revisió mèdica. Quan jo vaig ple­gar va començar. Sí que hau­ria pogut millo­rar i pot­ser també hau­ria pogut dedi­car-m’hi durant més temps. Però no em sap gens de greu. Van ser uns anys molt ben vis­cuts i en què també hi havia molta com­pa­nyo­nia. Vaig ser una per­sona amb molta sort des del punt de vista humà. Els meus pares esta­ven per tot i vaig tenir una bona família a Saba­dell. El meu pare només em feli­ci­tava quan m’anava mala­ment. Quan et va bé tot­hom et feli­cita. Ell sabia quan ho neces­si­tava. Els pares de la meva família d’aco­llida ja no hi són però man­te­nim la relació amb les filles. Van ser un model: eren bones estu­di­ants i tre­ba­lla­do­res. I també vaig tenir la sort de poder com­par­tir l’estada als EUA amb un matri­moni català. Ell era pro­fes­sor uni­ver­si­tari. Vaig fer un curs de català el 1970, cosa que aquí no hi havia l’opor­tu­ni­tat de fer. També vaig tenir entre­na­dors com el Kees, el Bert Sit­ters i el Coun­sil­man. Van ser tres entre­na­dors, tres pares, tres amics. He tin­gut tres famílies i tres grans edu­ca­dors.

He anat patint tot el procés.

Si és un mira­cle, és el que li vaig dir al Pere Valls quan vam visi­tar l’Ane­lla Medi­terrània per veure les ins­tal·laci­ons.

Estava apro­vat pels capi­tos­tos de dalt i no vaig dub­tar. L’únic veri­ta­ble pro­blema era la pis­cina. És un gran què tant per a la ciu­tat com per a la província. Ha de donar ser­vei a usu­a­ris però també al Tàrraco i a dife­rents clubs. Una pis­cina d’aques­tes carac­terísti­ques val molt i s’ha d’apro­fi­tar.

Tenir una cam­pi­ona olímpica i mun­dial no té volta de fulla. La fede­ració espa­nyola ve amb tots els pesos pesants. Em sem­bla fantàstic i ja m’he com­prat les entra­des. No són nume­ra­des, són de gene­ral. Jo volia esta molt a prop de l’arri­bada.

La pri­mera vegada va ser dur perquè sor­tia d’una lesió i vaig patir bas­tant. Vam arri­bar amb un temps fantàstic però al cap de dos dies la tem­pe­ra­tura va bai­xar deu graus i ho vam pas­sar molt mala­ment. Era la pri­mera set­mana d’octu­bre i a l’aire lliure i vaig haver de com­prar-me una jaqueta de pell girada. Vam pas­sar fred i ens vam cons­ti­par, amb febre i tot. En els segons, a Algèria, estava fent la mili i feia el que podia. Havia estat fina­lista en el cam­pi­o­nat del món i estava con­tent. Recordo unes pis­ci­nes fabu­lo­ses. M’ima­gino que els fran­ce­sos els van aju­dar. Al mig del desert van fer unes grans ins­tal·laci­ons. Ara està una mica atro­ti­nat.

Sem­pre he sigut sobi­ra­nista. L’orga­nisme segueix fent actu­a­ci­ons i està molt lli­gat amb el COC. Vivint a Reus, he fet coses pun­tu­als però no m’hi dedico a ple temps perquè no puc. Faig algu­nes labors soci­als però em dedico molt a la família. Això sí, con­ti­nuo donant clas­ses de noci­ons bàsiques d’eco­no­mia domèstica.

L’1 d’octu­bre és molt a prop però és molt lluny de l’ator­ga­ment de la seu a Tar­ra­gona, que va ser el 2011. Es va començar a poc a poc i sense fer gaire soroll perquè estàvem en una crisi econòmica bru­tal. El 2003 o el 2004, quan es pre­pa­ra­ven els Jocs d’Alme­ria 2005, la cosa va ser molt dife­rent. Fins i tot van fer un canal olímpic. Em pen­sava que hi hau­ria més col·labo­ració. Parlo fins i tot abans de l’1-O. Ja no hi havia gaire sin­to­nia entre el govern cen­tral i l’Ajun­ta­ment. Hi havia més tra­ve­tes que altra cosa. Pot­ser no es va tro­bar la per­sona idònia que fos el des­llo­ri­ga­dor. No feia falta fer un pro­jecte faraònic com a Alme­ria, però es podia haver aju­dat molt més. Després, amb les elec­ci­ons i el tema de Puig­de­mont, ja es van anar posant totes les tra­ve­tes. Suposo que al final Espa­nya es va voler ren­tar la cara davant d’Europa i dels països ribe­rencs con­tri­buint amb alguna cosa i en aquest cas amb la pis­cina, però aquí s’ha hagut de picar molta pedra i patir molt. És ingent la feina que s’ha fet.

Amb el temps amb què s’ha fet tot, dis­po­sar d’ins­tal·laci­ons com aques­tes és fantàstic. Gene­ral­ment tot se cen­tra­litza cap a Bar­ce­lona i la perifèria i aquí només ens volen per fer nucle­ars, abo­ca­dors, petroquímiques. El Palau d’Esports i l’Ane­lla Medi­terrània són fantàstics.

Estic molt con­tent i estic con­vençut que sí, que seran un èxit. Quan van dir que farien uns Jocs a Tar­ra­gona vaig pen­sar, per­fecte, uns jocs a casa. Jo soc de Reus. Bar­ce­lona 92 també va ser a casa i quan et dema­nen ajuda no t’hi pots negar ni física­ment ni moral­ment.