Soc feliç. Això ha cos­tat. Tot el que és bo costa i veient tal com queda això és una mera­ve­lla, ja no pen­sant en els Jocs –que també– sinó pen­sant en el lle­gat i en el que ens que­darà aquí. Som a l’Ane­lla Medi­terrània, però si anéssim a qual­se­vol seu també s’han arre­glat pave­llons, acces­sos, etc. A tot arreu s’hi han fet millo­res i això vol dir que tin­drem unes ins­tal·laci­ons espor­ti­ves d’ús diari en ple­ni­tud. També s’ha de tenir pre­sent que a l’Ane­lla es podran fer com­pe­ti­ci­ons que fins ara no s’havien pogut fer. Ara ja tenim ins­tal·laci­ons homo­lo­ga­des inter­na­ci­o­nal­ment.

Em poso nerviós per qual­se­vol cam­pi­o­nat perquè soc així, però ara no en tinc, de ner­vis. Això és un equip de gent molt gran i com­pe­tent. És un pro­jecte amb molta gent al davant i empe­nyent i con­fio que l’orga­nit­zació serà un èxit i que els esde­ve­ni­ments espor­tius que veu­rem aquí també. No ho dubto.

Em diuen que sí, jo no ho he mirat. La ciu­tat de Tar­ra­gona té coses pecu­li­ars mol­tes vega­des però al final la gent és com és. Aquí ha vin­gut gent amb una idea i quan han sor­tit de la visita m’han abraçat. Han vin­gut vora de 7.000 per­so­nes, de les quals prop de 2.500 són esco­lars. Aquí el que s’ha de fer quan esti­gui obert és que tot­hom vin­gui a pas­se­jar. Hi ha un parc de 3.500 arbres, un llac, un jardí de 28 hectàrees. No ho havíem tin­gut mai. I és gràcies als Jocs. S’ha de dir així. Sense els Jocs hau­ria estat molt difícil tenir-ho, i més en aquesta època.

Tam­poc ho sabíem. En aquest pro­jecte hi han tre­ba­llat totes les admi­nis­tra­ci­ons jun­tes i no hi ha hagut coses estra­nyes. I la prova és que estem tots junts també en el pla de segu­re­tat.

Això és una altra cosa. En el moment en què hi va haver govern es va des­en­ca­llar el tema. Què havíem de fer? Aquests tipus d’esde­ve­ni­ments, si no són sòlids, te’ls pre­nen. Sem­pre hi pot haver algú que digui el que vul­gui, estem en un país lliure. Però mol­tes vega­des els que par­len sense conei­xe­ment poden fer mal per ignorància. Estem vacu­nats per a tot això. Després del que hem pas­sat per arri­bar fins aquí podríem fer un màster, fer clas­ses de “no patiu que les coses sur­ten”. També hi ha gent que fa marxa enrere ara.

No, tot i que també és cert que jo no era a la cuina. Hau­ria tin­gut dub­tes si veri­ta­ble­ment hagues­sin fallat més coses. Només fallava una peça i una mica més. O, dit d’una altra manera, un actor. I quan això es va des­en­ca­llar... L’Ajun­ta­ment hau­ria pogut dir: “Enda­vant, ja ho paga­rem nosal­tres.” Però no podia ser. També s’ha de reconèixer la tos­su­de­ria de l’alcalde.

Sí, però estem endeu­tats d’altres èpoques i ningú no diu res. Cada any paguem un milió d’euros i ningú no en diu res i encara en que­den vint. Ens n’hem de recor­dar, i no dic que les coses quan es fan es facin amb mala intenció. Aquí, a l’Ane­lla, l’Ajun­ta­ment hi ha posat dotze mili­ons d’euros i Tar­ra­gona, de cara euro que ha inver­tit, n’ha rebut tres. I si ho sumem tot em sem­bla que són vuit. Entenc que hi hagi gent que s’hagués esti­mat més fer una altra cosa a Tar­ra­gona. Però quina? Ningú no ho ha dit. Quan jo vaig pro­po­sar dema­nar els Jocs, també vaig dir que si algú tenia una idea millor jo m’hi apun­tava. Quan s’acabi aquest repte ja en podem enge­gar un altre. Jo tinc una cosa pen­sada.

No vull ser pre­sumptuós, però s’ha de resol­dre el tema de la Taba­ca­lera. Amb els Jocs han pas­sat gai­rebé 20 anys i amb la Taba­ca­lera també se’n neces­si­ta­rien uns quants. Hi ha d’haver con­sens perquè pas­sin les per­so­nes i els pro­jec­tes seguei­xin. A Tar­ra­gona, en 200 anys n’hem fet tres: el Port, i l’altre quan Tar­ra­gona es va pre­sen­tar per ser patri­moni de la huma­ni­tat. I ara els Jocs Medi­ter­ra­nis. Jo lla­vors era regi­dor i ho vam gua­nyar a la segona vegada. Per­fecte. Els Jocs els vam gua­nyar a la pri­mera, per dos vots, però a la pri­mera, recor­dem-ho. Hauríem pogut per­dre con­tra Ale­xan­dria: 36-34. No és tan fàcil, hi ha gent que es pensa que ho rega­len a les can­to­na­des.

Si no ens haguéssim pre­sen­tat a fer el gest amb el CIJM hauríem anat venuts. Ho dic així de clar.

Sí, és clar. Però ens hi havíem de pre­sen­tar. Els van donar a Mer­sin, que havia que­dat segon, rere Vólos i Làrissa i, mal­grat que ja teníem un 80 per cent dels equi­pa­ments, ens van fer un favor perquè Mer­sin és molt més gran que Tar­ra­gona, la ciu­tat més petita que serà la seu d’uns Jocs. Però nosal­tres comp­tem amb el Camp de Tar­ra­gona, que ja som gent lla­vors. Sense el Camp de Tar­ra­gona hau­ria estat molt com­pli­cat perquè Tar­ra­gona s’hau­ria hagut de car­re­gar amb més infra­es­truc­tu­res i ara tindríem un pro­blema. La sort que hem tin­gut és que totes les pobla­ci­ons tenien ins­tal·laci­ons bas­tant noves. Han estat clau dues coses: el pro­jecte comú del Camp de Tar­ra­gona, que no és fàcil, i el lide­ratge. Des que sabem que fem els Jocs, hi ha dos ajun­ta­ments, els més impor­tants, Tar­ra­gona i Reus, que de tant en tant es tro­ben, també per a altres coses, però pri­mer per par­lar dels Jocs.

Això era impos­si­ble, tant per una banda com per l’altra.

Avui no toca. Sem­pre quan hi ha un pro­jecte gran podem treure punta de coses i tenir crítiques, només fal­ta­ria. Però crec que si algú veient l’Ane­lla hi posa algun però, doncs està en el seu dret. Jo també estic en el meu dret de dir que això és un pro­jecte impor­tantíssim que està a punt de començar i que després d’això tot que­darà i tot tindrà ús.

És evi­dent que m’hau­ria agra­dat fer-ho l’any pas­sat, però els que van patir són els de Vólos i Làrissa, que els els van pren­dre. El més impor­tant és el que va dir Amar Addadi, el pre­si­dent del CIJM, quan va venir i va dir que Tar­ra­gona 2018 són els Jocs de la per­se­ve­rança.

Sí, en part sí, perquè esta­rem can­sats, però del que tinc ganes és de dis­fru­tar dels Jocs i del lle­gat que que­darà.