Catalunya triomfant

L’esport català va viure ahir una jor­nada per recor­dar. No cada dia s’acon­se­gueix un títol amb més d’un segle d’història (1896). Els Dra­gons, for­jats de la unió entre el XIII Català i la Unió Tret­zista el 2005, van cele­brar el pri­mer tri­omf en una gran final i ho van fer en un esce­nari lle­gen­dari, Wem­bley. La Cha­llenge Cup arri­barà avui a Per­pinyà després d’un par­tit en què els juga­dors i l’afició van gau­dir i patir en dosis des­me­su­ra­des. La pri­mera part va ser pletòrica per als Dra­gons, que arri­ba­ven com a vícti­mes propícies per als War­ring­ton Wol­ves, però en la segona el setge dels angle­sos con­tra la línia de marca cata­lana va ser for­mi­da­ble, fet que va pro­pi­ciar acci­ons heroi­ques.

L’inici de la final va ser tota una decla­ració d’inten­ci­ons de l’equip que diri­geix Steve McNa­mara, que va deci­dir pro­cla­mar uni­la­te­ral­ment una república cata­lana al camp amb una sor­tida furi­bunda que es va tra­duir en una pri­mera marca de Tier­ney i una trans­for­mació de Drinkwa­ter (6-0). Els angle­sos no podien ni res­pi­rar i poc després Drinkwa­ter els va cla­var un altre punyal en forma de drop (8-0). La intenció dels Dra­gons era evi­dent, defen­sar com més amunt millor i ofe­gar les idees dels dis­tribuïdors angle­sos. El des­gast físic d’aquesta per­se­cució gai­rebé indi­vi­dual era enorme i amb els minuts els Wol­ves van començar a res­pi­rar. Després d’un pri­mer assaig ben anul·lat, en el minut 28 van fer la seva pri­mera ano­tació i poste­rior trans­for­mació (8-6) i van pas­sar a domi­nar el par­tit.

Amb tot, els cata­lans no es van dei­xar inti­mi­dar i després d’una bri­llant acció ofen­siva, Ben Gar­cia, amb tres rivals engan­xats al coll, l’esquena i les cames, va sal­tar com un tigre sobre la línia de marca per ampliar l’avan­tatge. Al des­cans, doncs, els Dra­gons somi­a­ven amb els ulls oberts (14-6).

La segona part també va començar amb una gran marca cata­lana (Wili­ame), que coro­nava Drinkwa­ter amb un xut extre­ma­da­ment com­pli­cat des d’un cos­tat (20-6). Durant uns quants minuts els angle­sos van mos­trar-se impo­tents i fins i tot van veure com els defen­ses dels Dra­gons evi­ta­ven mar­ques que els seus afi­ci­o­nats ja can­ta­ven a la grada. Una errada en una recepció cata­lana, amb tot, els va donar vida (20-12). Que­dava encara gai­rebé mitja hora, una immen­si­tat perquè les for­ces dels Dra­gons començaven a min­var. Un cop de càstig dels Wol­ves va ajus­tar més el mar­ca­dor (20-14). War­ring­ton estava a una marca de forçar l’empat. A par­tir de lla­vors els de Per­pinyà no van sor­tir pràcti­ca­ment dels seus pro­pis domi­nis. Sense for­ces a les cames van con­ti­nuar pla­cant i pla­cant tot allò que es movia, cons­ci­ents que la final s’ho valia. La cele­bració, amb el pre­si­dent Ber­nat Guasch visi­ble­ment emo­ci­o­nat, va ser l’epíleg somiat per tots.

Un dels grans herois de la final, Tony Gigot, va ser pre­miat com a millor juga­dor del par­tit, el pri­mer cop que a un juga­dor francès se li con­ce­deix aquest honor. Tot i la festa, la tem­po­rada no s’ha aca­bat.