Sí, és clar. En ajor­nar-se els Jocs, a mi em va tor­nar a venir una repe­tició d’any. Veient els resul­tats d’aquest any en la pri­mera esta­tal, en què he jugat molts anys, vaig pen­sar que volia tenir més exigència, ja no quan vagi a com­pe­tir inter­na­ci­o­nal­ment, sinó set­ma­nal­ment, amb una com­pe­tició forta. Vaig mirar si podia anar a un equip de la divisió d’honor i, coses de la vida, em van dir que l’Espar­re­guera estava interes­sat a com­prar una plaça. I era tota una opor­tu­ni­tat.

Sí, aquest és el canvi del que era el setem­bre del 2019 al que serà el setem­bre del 2020. Lla­vors, l’afron­tava amb la clas­si­fi­cació ben enca­rada, però, després del cam­pi­o­nat d’Europa i d’una com­pe­tició que no va anar massa bé, va fer que no hagués de com­pe­tir fins al maig. Eren molts mesos. Ara, ho afronto com un any en què podré com­pe­tir tot el que neces­siti i, evi­dent­ment, amb el repte d’arri­bar a Tòquio el més amunt en el rànquing i en la millor forma pos­si­ble.

El prin­ci­pal mètode per clas­si­fi­car-se és el rànquing, que és el que dona més pla­ces; en la meva cate­go­ria, eren set. Després, hi ha un tor­neig que dona una plaça i els cam­pi­o­nats con­ti­nen­tals. Jo entrava per rànquing, que es tan­cava l’1 d’abril. El coro­na­vi­rus va can­cel·lar tres tor­ne­jos, i hi havia la incer­tesa de si s’havien de fer més tard i que comp­tes­sin o el rànquing ja que­dava tan­cat. Van deci­dir, mesos després, perquè va ser ofi­cial fa 15 dies, què el rànquing que­dava com estava en aquell moment.

Soc l’espor­tista català paralímpic que haurà par­ti­ci­pat en més Jocs. En Jocs Olímpics, l’únic que em pot superar que esti­gui en actiu seria Chuso García Bra­gado. En ten­nis de taula, dins l’equip espa­nyol tinc el meu com­pany d’equip que haurà par­ti­ci­pat en els matei­xos Jocs que jo i tinc un altre com­pany en una altra cate­go­ria que seran els seus setens. Som gent que aguan­tem bas­tant i, real­ment, per­so­nal­ment és tota una satis­facció i tot un èxit.

Evi­dent­ment. Vinc de que­dar campió del món el 2018 i ja he demos­trat que puc aspi­rar a tot, que puc gua­nyar qual­se­vol con­trin­cant. El repte és poder ser allà, en les ron­des finals, com­pe­tint amb els millors juga­dors i plan­tar cara. Tant en indi­vi­du­als com en equips, en què tenim opci­ons més clares de poder acon­se­guir una meda­lla.

Total­ment. L’any 2002, vam tenir l’experiència de jugar una final paralímpica per equips i crec que és el repte que em queda en la meva car­rera espor­tiva. He estat campió d’Europa diver­ses vega­des, campió del mon indi­vi­dual i per equips. Una mica, el que em queda indi­vi­du­al­ment i per equips és poder ser campió paralímpic. Després, les cir­cums­tan­cies diran. Amb una altra meda­lla també estaré exul­tant d’ale­gria, i si no s’hi arriba, tam­poc serà ni molt menys un drama. Però la il·lusió de viure l’experiència de ser campió paralímpic és de les que em falta per viure.

Una eter­ni­tat.

Sí, però no és ner­vi­o­sisme. Tinc molta il·lusió. Se m’ha trans­for­mat tot en il·lusió, perquè per a mi estava sent un any molt dur. Com he dit, des del setem­bre fins al març que estigués ofi­ci­al­ment clas­si­fi­cat, anava a no com­pe­tir gens per no poder que­dar-me fora; amb els punts que tenia era dins. Només entre­nar i com­pe­tir en la lliga estava sent dur. No estic pen­sat en els Jocs. Penso que viuré tota una tem­po­rada anant a com­pe­tir pot­ser el que no he com­pe­tit mai en cam­pi­o­nats i això em fa moltíssima il·lusió. Estic entre­nant amb una il·lusió i unes ganes que feia anys que no em tro­bava.