Durant l’estiu alguns equips ja van anar a Itàlia, França i també a les glaceres d’Àustria, i ara també han viatjat als Alps i fins i tot a Finlàndia. N’hi ha molts, però, que estan parats esperant si obren les estacions d’aquí. Hem treballat molt els protocols per a la Covid-19 per fer les competicions i les activitats, però les decisions no les prenem nosaltres. Ho tenim tot preparat des de fa mesos per reduir els contactes. De fet, són esports molt segurs, tothom va amb casc, ulleres, guants, i ara portaran la mascareta. Els esquís asseguren, a més, la distància de seguretat.

No descartem anar als Alps, però s’ha de veure que no tanquin també les grans estacions europees. Han pogut competir en algunes proves internacionals, però ara tot està enlaire i és una llàstima, perquè són esports molt segurs que es fan a l’aire lliure.

Hi estem treballant, perquè necessitem una solució per als esportistes de tecnificació. No podem deixar joves de 17 o 18 anys, que és quan s’ho estan jugant tot, sense competir i entrenar-se. Farem els possibles perquè ho puguin fer.

Sí, és clar. Es treuen la llicència perquè nosaltres els puguem donar activitat i competició; si no ho podem fer, és evident que en perdrem. No m’ho vull ni imaginar. Per sort, els esports de gel sí que estan fent activitat ara mateix a Vielha, Puigcerdà i Barcelona. En els esports de neu, si no s’obren les estacions serà un desastre absolut. I no és una cosa que només ens afecti a nosaltres, també afecta l’activitat econòmica del país.

La temporada passada, tot i el confinament, ja l’havíem acabada i la vam poder salvar econòmicament; ens quedaven unes tres setmanes, però el 85% de l’activitat l’havíem fet. Aquesta, si no s’obren les estacions i les llicències ens baixen dramàticament, necessitarem ajuda. Rebem subvencions pels programes de tecnificació, però serà difícil gestionar el dia a dia. La UFEC està fent una campanya per reclamar ajuts directes i en el nostre cas patirem molt i necessitarem un pla de rescat absolut. Haurem perdut tot el que ens ha costat tants anys d’assolir. Som un sector molt potent a Catalunya.

No, perquè està tècnicament molt ben preparada i aquesta és una situació conjuntural, però és cert que ara ens hem de concentrar en la crisi que tenim a sobre. Només estem pendents de l’acord final entre els dos governs i que el COE presenti oficialment la candidatura al COI.

No és fàcil d’explicar. Potser el problema és que les que hi podrien tenir interès no veuen dones en aquests llocs i tiren per una altra banda. Des de la meva posició treballaré si puc perquè canviï aquesta idea. Amb treball s’hi pot arribar i ens ho hem de creure i preparar-nos per ser-hi. A la federació jo mateixa donaré oportunitats a les dones que vegi que estan preparades. Que es vegi amb naturalitat que podem fer bé la feina. Jo he fet tot el recorregut, esportista, entrenadora, dirigent i presidenta.

Absolutament sí, però et diré una cosa en l’àmbit més personal. Quan finalment hi arribes, estàs tan capficat en el teu entrenament, la teva feina, el dia de competició i el resultat, que no ho vius com la gran festa olímpica que es veu des de fora. Dit això, globalment és el millor que m’ha pogut passar i els Jocs són el somni de qualsevol esportista.