Hi ha un mantra que es repeteix aquests dies, des de l’elecció de Barcelona com a seu de la 37a copa d’Amèrica de vela, que situa el campionat com el tercer més “rellevant” de l’esport mundial. Hi ha moltes fórmules per calcular una afirmació com aquesta, però si ens aferrem a la difusió per televisió, n’hi ha uns quants, ja siguin anuals o cada quatre anys, que van força al davant. La 36a copa d’Amèrica, disputada a Auckland (Nova Zelanda) el 2021, va ser la més vista de la història –comptant-hi també els serveis per streaming–, amb 951 milions d’espectadors a tot el món. Aquest rècord encara és molt lluny, per citar competicions que tots coneixem, del mundial de futbol, els Jocs d’estiu i d’hivern, el Tour de França i fins i tot altres campionats que aquí consideraríem menors, com el mundial de criquet i la copa del món de futbol femení (ara que tant en parlem).

Els mitjans internacionals calculen de diferents maneres aquest impacte mediàtic. Amb algun milió amunt o avall, però, els grans esdeveniments sempre són els mateixos: Tour, Jocs i mundial de futbol. La copa d’Amèrica no apareix mai en cap top 10, tot i el rècord del 2021. L’èxit televisiu de l’última edició, però, va anar acompanyat de pèrdues econòmiques xifrades en 98 milions d’euros. L’organització, és clar, va culpar la pandèmia d’unes pèrdues que van fer que les diverses administracions regionals i del país es fessin enrere a l’hora de demanar l’edició que finalment ha anat a Barcelona. Unes 40.000 persones van visitar Auckland durant la competició, però el nombre de visitants internacionals va ser menor i només tres iots van competir per la victòria i no els deu potencials candidats a participar-hi. En resum, per cada dòlar neozelandès que s’hi va invertir, la ciutat només va recuperar 85 cèntims.

Tampoc cal anar tan lluny per constatar que els efectes de la copa d’Amèrica no són sempre els desitjables. Aquestes setmanes alguns mitjans han publicat informes sobre el retorn econòmic que van tenir per a València les edicions del 2007 i el 2010. L’alcalde de la ciutat, Joan Ribó, ha estat més clar quan se li ha preguntat si tenia enveja per la designació de Barcelona com a seu de la competició el 2024: “Encara estem pagant el deute de la copa d’Amèrica del 2007 i el 2010; a tot estirar, podíem oferir les instal·lacions, però no ens podem permetre pagar el cànon [85 milions].” De fet, les ajudes de l’Estat per pagar aquell deute han estat investigades per la Comissió Europea com a subvencions il·legals. Eren els anys de Francisco Camps i Rita Barberá amb altres esdeveniments que van eixugar les arques públiques fins a límits que van portar a una corrupció descontrolada.

La inversió

Una de les claus de la rendibilitat futura de la prova és la inversió que s’hagi de fer al port per encabir-hi la competició. La inversió a València per totes les obres que es van fer a la dàrsena va pujar fins als 2.679 milions. Un estudi posterior justificaria la despesa pública per un retorn superior als 2.000 milions. A Barcelona, la idea és que s’habiliti una zona del port, on arriben els vaixells de creuer, prop del centre comercial Maremagnum, on el Team New Zealand, defensor del títol, pugui sentir-se còmode.