30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA
28 DE JULIOL. ALEXANDER POPOV, DE BCN-1992 A BCN-2003
Popov i Barcelona
Aleksandr Popov no va ser el rei de la natació a Barcelona però va començar en els Jocs una carrera que seria gloriosa
Onze anys després va repetir al mundial disputat al Palau Sant Jordi els dos ors que havia guanyat a les Picornell i en va afegir un altre en els relleus
El nedador rus Aleksandr Popov va guanyar dues medalles d’or i dues de plata en els Jocs de Barcelona. Va derrotar les estrelles de la velocitat dels Estats Units, especialment Matt Biondi, en els 50 –amb rècord olímpic– i els 100 metres lliures –el 28 de juliol, avui fa 30 anys– i va formar part dels equips de relleus de l’Equip Unificat –aquella selecció que aplegava els esportistes de les exrepúbliques soviètiques– en els 4x100 m lliures i els 4x100 m estils, que aquí sí que van cedir davant els Estats Units.
Popov, però, no va ser l’estrella de les proves de natació que es van fer a les Piscines Picornell. Ni tan sols va ser l’estrella del seu equip. Aquest paper va ser per a Ievgueni Sadovi, més jove que ell –Popov és del novembre del 1971 i Sadovi, del gener del 1973–, que va guanyar tres medalles d’or en els 200 i els 400 m lliures i els relleus 4x200 m lliures. Sadovi va batre el rècord olímpic en els 200 m lliures i el del món en els 400 m lliures.
Aleksandr Popov, però, té un lloc moltíssim més destacat que Sadovi en la història de la natació. Sadovi, com Popov, ja havia destacat en el campionat d’Europa de l’any anterior als Jocs i va guanyar dos ors en els relleus i una plata en els 200 m lliures en l’europeu del 1993, però no va tornar a pujar a un podi mundial i olímpic i el 1996, després de no classificar-se per als Jocs d’Atlanta, ho va deixar, amb 23 anys.
Els Jocs de Barcelona van ser l’esclat mundial i el punt més alt de la carrera de Ievgueni Sadovi i en canvi per a Aleksandr Popov, a més de ser un gran triomf, també va ser la presentació mundial de la llarga carrera que tindria. El rus ja havia estat campió dels 100 m lliures, i els 4x100 m lliures i 4x100 m estils a l’europeu del 1991 –amb l’equip de l’URSS–, però va ser a Barcelona on va demostrar que no tenia res a envejar als velocistes dels Estats Units, d’Austràlia o d’on fos. De fet, Popov va posar final a 20 anys de domini dels Estats Units en els 100 metres lliures, ja que els nord-americans havien guanyat tots els ors en aquesta prova des que Mark Spitz ho va fer a Munic. Els 50 m lliures van entrar en els Jocs el 1988 i el primer campió va ser Matt Biondi.
Aquest va ser el primer però no l’únic contacte de Popov amb Barcelona en una gran competició. Onze anys més tard, l’estiu del 2003, Barcelona va ser la seu de la desena edició del campionat del món de natació i Popov, amb 31 anys, encara hi era. I no només hi era per competir –ara amb la selecció de Rússia–, sinó per guanyar. El rus va tornar a marxar de la capital catalana amb quatre medalles al sarró, però amb un balanç encara millor: or en els 50 i els 100 m lliures i els relleus 4x100 m lliures i plata en els relleus 4x100 m estils. El 1992 va guanyar l’or en els 100 m lliures a les Picornell amb 49.02, el 2003 es va imposar en la mateixa prova a la piscina que es va muntar al Palau Sant Jordi amb 48.42. En els 50 m, va guanyar amb 21.91 en els Jocs del1992 i amb 21.92 en el mundial del 2003.
L’any 2000, abans dels Jocs de Sydney, en una entrevista a L’Équipe, Popov recordava els Jocs de Barcelona: “De Barcelona em queden flaixos, la música, la piscina, les tribunes. Fora de la competició vam sortir molt de la vila olímpica per visitar llocs històrics, les rambles. Era molt interessant, hi havia molt per veure. En l’aspecte esportiu jo acabava d’arribar, no tenia res a perdre.”
Entre Barcelona 1992 i Barcelona 2003, Popov en va veure de tots els colors. Els ors en els 50 i els 100 m lliures dels Jocs de Barcelona els va repetir en els europeus del 1993 i 1995 i 1997, en el mundial del 1994 i en els Jocs d’Atlanta del 1996. A la capital de Georgia es va convertir en el primer nedador que revalidava el títol olímpic dels100 m des que Johnny Weissmuller ho havia fet el 1928. Entre el 1991 i el 1997, Popov va guanyar els 50 i els 100 m lliures en totes les competicions. I això que l’agost del 1996 va ser apunyalat a la panxa en un incident a Moscou. El febrer del 1997 tornava a entrenar-se i sis mesos després tornava a ser campió d’Europa. La primera derrota va arribar el 1998 en el mundial de Perth, segon en els 50 m. En l’europeu del 1999 va ser tercer en els 50 i segon en els 100. El neerlandès Pieter van den Hoogenband es va convertir en el nou rei i en el gran rival de la part final de la carrera de Popov. El 2000, Popov va guanyar a l’europeu i Van den Hoogenband, en els Jocs.
El gran fi de festa va ser en el mundial de Barcelona del 2003. L’any 2004, el rus encara va guanyar l’or en els 50 m de l’europeu de Madrid, però en els Jocs de Sydney ja no va entrar a les finals individuals i es va haver de conformar amb un quart lloc en els 4x100. El gener del 2005 va anunciar que es retirava.