El 25 d’octubre del 1969, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán va escriure un article que passaria a la història. Es titulava “Barça! Barça! Barça!” i va aparèixer a la revista Triunfo, una publicació que havia esdevingut un símbol de la resistència cultural contra la dictadura. L’article estava encapçalat per les paraules que havia pronunciat, just un any abans, el president del club, Narcís de Carreras, amb les quals havia afirmat: “Hem de lluitar contra tot i contra tots, perquè som els millors i representem el que representem.” I duia un avanttítol igualment significatiu: “Més enllà del futbol.” La frase de Narcís de Carreras, que encara avui ens apareix carregada de significat, tenia un simbolisme molt especial el 1969, quan el franquisme estava plenament consolidat i el Barça era una de les vàlvules principals per airejar el sentiment de catalanitat. L’escriptor del Raval va voler donar contingut a aquella expressió que el president del Barça havia pronunciat en una assemblea de socis, i va escriure un relat preciós del que significava el club.

Vázquez Montalbán començava descrivint les riuades de gent que, diumenge rere diumenge, assistia en processó al Nou Camp. L’escena era, tal com advertia l’escriptor, molt similar a la que es produïa en altres estadis, però, en aquest cas, adquiria un simbolisme que anava molt més enllà de la competició esportiva: “A les botoneres de moltes d’aquestes persones que avancen cap al Nou Camp hi ha un escut amb quatre barres vermelles i fons groc. Oi que això no ho han vist en altres camps d’Espanya? Fins i tot alguns nens fan onejar banderetes triangulars amb els mateixos colors. La gent parla majoritàriament en català, en una ciutat en què, segons les darreres i cultes estadístiques, hi ha un 40% de castellanoparlants. Tot i que aquest 40% sigui enganyós, perquè precisament allà, al costat del quiosc, entre el grup que espera el senyal del guàrdia urbà per creuar el pas de vianants, sorgeixen estranyes veus en una llengua no menys estranya.” Aquella llengua estranya, que avui anomenaríem catanyol (amb permís dels filòlegs i correctors), expressava prou bé la capacitat del club per traspassar barreres culturals i esdevenir un espai d’identificació amb la nació: “És la versió xarnega d’«Escolta, tu, avui juga el Fusté». També aquest públic seria insòlit en qualsevol altre camp d’Espanya.”

El simbolisme no només s’expressava a través de les banderes que feien onejar els aficionats o de la llengua que parlaven, sinó també a través del significat que prenia qualsevol victòria: “L’espectador català està molt castigat per la història. En la supervivència del Barça s’ha consumat un dels pocs salvaments del naufragi. És el Barça l’única institució legal que uneix l’home del carrer amb la Catalunya que podia haver estat i no va ser.” Fins i tot els jugadors encarnaven “les necessitats mitològiques” dels catalans. Vázquez Montalbán es fixava especialment en Pujol, que era “representatiu de la imatge que el català mitjà es forja de si mateix”.

En aquesta vocació de descobrir què hi havia “més enllà del futbol”, l’escriptor barceloní també feia una breu incursió en la història del club i de la fidelitat dels aficionats, que anava molt més enllà dels èxits o els fracassos dels jugadors, dels entrenadors o dels directius: “La fidelitat del públic ha estat constant, perquè era conscient d’allò que representava el club molt abans que aquesta consciència la manifestés públicament Narcís de Carreras.” Manuel Vázquez Montalbán, que va dedicar un munt d’articles a analitzar el rerefons polític del futbol, també incidia en aquest vessant a l’hora d’analitzar el Barça i la rivalitat amb el Madrid: “En general, aquest és un públic tolerant, que no es crispa amb l’equip visitant. Tret d’una excepció, el Real Madrid [...]. És una expressió més profunda, que tampoc se circumscriu a una política actual i concreta, sinó que es remunta a una consciència històrica dels mals del centralisme.”

L’impacte de l’expressió de Narcís de Carreras i de l’article de Manuel Vázquez Montalbán va ser enorme. L’un i l’altre van posar en negre sobre blanc una realitat, el paper que havia tingut i que tenia el Barça en les reivindicacions nacionals, sobretot en moments en què hom no disposava d’altres canals per expressar-se, com ara les dictadures de Primo de Rivera o la de Franco. En un país vençut a cop de sabre, el club es va convertir en el principal exèrcit del país, un exèrcit desarmat, pacífic, però que no deixava passar qualsevol oportunitat per fer front a l’adversari, per mostrar públicament els seus símbols (des de la llengua fins a la senyera) i per fer-li veure que no havia estat vençut.