Sí, home, tu diràs, el fet que els mundials fossin aquí, a casa, va ser genial. Ja es van fer els europeus l’any passat també aquí mateix, a Boí Taüll, i és una cosa especial poder competir i guanyar a casa.

Em vaig trobar molt bé, l’esprint del mundial era un objectiu que tenia, que ens vam plantejar amb els meus entrenadors per a la temporada. Va ser l’objectiu principal, i crec que hi vaig arribar amb bon estat de forma. A l’esprint hi ha quatre fases –la qualificació, els quarts de final, la semifinal i la final– i vas passant eliminatòries. Una de les meves pors era que tingués algun problema i, fos pel que fos, no passés a la final. Hi vaig poder arribar i un cop a la final sabia que tenia possibilitats, em trobava bé i estava molt activat. També el fet de córrer a casa i tenir la família, els amics i companys allà, animant, va fer que tant jo com l’Iñigo [Martínez, sisè] ho donéssim tot i que ens anés bé.

L’esprint al final és com agafar l’esquí de muntanya i resumir-ho en tres minuts. No deixa de ser una pujada i una baixada. Puges per un traçat que està marcat, puges un tram esquiant, llavors a mitja pujada hi ha un moment que et carregues els esquís a la motxilla i hi ha una part a peu que es fa corrent. I l’última part del traçat de pujada es fa esquiant. Un cop arribes a dalt, et treus les pells dels esquís, et colles les botes per baixar i encares un traçat de baixada, en aquest cas amb portes, per arribar a la meta.

No és només forma física, sinó que també requereix molta tècnica. Al final tots aquests canvis els fem molt ràpid i allà podem perdre temps en qualsevol de les transicions, que n’hi ha tres. Hi ha el canvi de ficar els esquís a la motxilla, hi ha el de ficar els esquís als peus i hi ha la part en què ho preparem tot per començar el descens. Això requereix tècnica, fer canvis perfectes perquè és molt fàcil perdre segons. Hi ha una part de tècnica molt important.

Sí, era un objectiu que feia molts anys que buscava, i al final ha sortit ara. Crec que és un esport i una disciplina en què la maduresa esportiva arriba tard, perquè no deixa de ser una prova en què s’ajunten molts factors. S’ha de ser explosiu, s’ha de ser bo tècnicament, s’ha de controlar la baixada. Sempre he estat allà davant, sempre he buscat un resultat així i no ha sortit fins ara. Crec que estic en un bon moment de la meva carrera esportiva i ara és quan tocava que arribés.

Sí, em vaig centrar en aquestes dues proves, en l’esprint i el relleu, i crec que en totes dues ho vaig fer bé. El relleu és una prova una mica més complexa, hi ha més transicions, és més llarga, poden passar més coses, però tot i així vam fer un bon equip amb l’Ana Alonso i vam fer molt bon relleu.

Ens ho van dir fa cosa de mig any i des d’aquell moment el plantejament que vaig fer va ser preparar-ho, intentar treballar al màxim en aquests pròxims tres anys per enfocar aquest campionat. Crec que uns Jocs Olímpics són el somni de qualsevol esportista i és una cosa que em fa molta il·lusió, i intentaré treballar per veure si hi puc arribar.

Queden dues temporades i la tercera serà la dels Jocs. Encara no se sap com ens hem de classificar, com ens hem de guanyar les places per països; no deixa de ser una notícia relativament nova i moltes coses encara s’han de definir.

A hores d’ara ja està creixent molt i està tenint un boom important. Ja es nota que l’interès ha augmentat, i també gràcies als mitjans de comunicació. Es va veure en aquests campionats, la retransmissió per televisió va ser impressionant i crec que és una cosa que s’ha de valorar positivament. Ja veurem d’aquí a tres anys com evoluciona i canvia tot, però crec que pot ser positiu, si més no per donar-lo a conèixer arreu del món. Realment l’esquí de muntanya no són proves de tres minuts, no deixa de ser un esport que té l’origen a pujar i baixar muntanyes, i fer travesses llargues. És una manera que tothom conegui el que és.

Sí, al final tots els esports que es fan a la muntanya i a la natura tenen aquest punt de risc i d’aventura. I l’esquí de muntanya és això. No deixa de ser un esport que va néixer pel fet de pujar i baixar muntanyes. I és una llàstima que l’individual, que és la prova reina d’aquest esport i que dura més o menys una hora i mitja, quedi fora del format dels Jocs. A veure si es pot aconseguir que hi sigui a la propera edició, l’any 2030.

Crec que tenim el planter assegurat, tothom va rendir molt bé. Crec que els corredors de casa, en general, van fer un bon paper. Tenim altre cop la Marta Garcia, que està tornant a l’alta competició, i els joves que estan pujant ho estan fent molt bé; per exemple, la Maria [Costa], l’Ot [Ferrer] i en Marc [Ràdua] han començat a aconseguir molt bons resultats en el primer any de sènior. El planter està assegurat.

Evidentment la Laia ho va fer molt bé, i està supercontenta, i esperem que segueixi enganxada a aquest esport i que duri. Hi ha joves amb molt de potencial i s’han de saber gestionar i que segueixin durant molts anys.

Ara ens queden dues copes del món, d’aquí a dues setmanes a Àustria i a mitjans d’abril a Noruega. Hi ha altres curses però segurament no hi aniré i em centraré en aquestes dues i prou.

Sí, ha anat molt bé aquest any. En les dues primeres copes del món, com he dit abans, que tenia por de no arribar a la final, em va passar això i no em vaig poder classificar per a la final. Vaig començar amb el peu esquerre. En les altres ha anat millor, he fet bons resultats, estic allà i intento ser regular perquè al final no m’interessa ser un dia a dalt de tot i l’endemà no ser-hi. Un dels objectius és intentar que surtin temporades regulars i que estigui sempre allà.