Carlos Alcaraz (1) es va doctorar a Wimbledon amb només 20 anys superant el monstre Novak Djokovic (2) en la final més esperada i obté el seu segon títol de gran eslam després d’haver-se estrenat l’any passat en l’obert dels Estats Units: 1-6, 7-6 (6), 6-1, 3-6 i 6-4 en un duel apassionant de 4h43. El murcià, que apuntala el número 1, va estrenar el seu palmarès sobre herba fa poques setmanes a Queen’s i ha demostrat la seva adaptació meteòrica davant d’un rival superlatiu que atresora 23 títols de gran eslam, i que duia 34 triomfs seguits al torneig, en el qual llueix set títols després de guanyar les quatre últimes edicions. El tercer campió més jove del torneig en l’era open rere Boris Becker (17 anys el 1985) i Björn Borg (20 anys el 1976) va exhibir tot el seu repertori –potència, deixades, globus– i es consagra a la catedral amb un estil agressiu i descarat que agrada.

Djokovic, no obstant això, el va atropellar en un primer set de videoteca constatant un alt grau de fiabilitat en les restades i des del fons, lliscant sobre l’herba com un ballarí. El serbi va signar dos breaks seguits en el segon joc i el quart: 6-1. Alcaraz va millorar sensiblement i va trencar en el segon joc del segon parcial (2-0). Nole va reaccionar de seguida (2-2) i el parcial es va resoldre en un tie-break esquizofrènic en què el murcià va salvar una pilota de set que l’hauria abocat a l’abisme i va empatar amb una restada guanyadora.

Amb un Alcaraz cada vegada més inspirat, el partit es va capgirar com un mitjó. El murcià va trencar de nou en el primer joc del tercer parcial i va signar un segon break mortal en el cinquè (4-1), un joc clau de 26 minuts en què Djokovic va salvar sis pilotes de ruptura i va claudicar en la setena, força esgotat (6-1).

El balcànic va salvar dues pilotes de trencament en el segon joc del quart acte i va saber regirar la dinàmica amb una ruptura en el cinquè que li va permetre frenar l’ímpetu del seu rival, encarrilar el set i forçar el cinquè parcial: 6-3 amb un segon trencament materialitzat amb doble falta d’Alcaraz. El cinquè acte, amb tots dos altre cop a ple rendiment i el públic absolutament entregat, va ser un gran espectacle. El trencament del murcià en el tercer joc va ser clau i quan havia de matar el partit no li va tremolar el pols.