Els veterans Novak Djokovoic, l’ara lesionat Rafa Nadal i el ja retirat Roger Federer han dominat el món del tennis en els últims anys, sense que el relleu generacional, tret d’algunes espurnes, acabés de consumar-se, fins que ha entrat en escena Carlos Alcaraz, que amb 20 anys ja tresoreja dos títols de gan eslam i que va ser capaç de batre Novak Djokovic al jardí de casa seva de Wimbledon, on semblava pràcticament imbatible. Un físic descomunal, força mental i la millora tàctica a partir de la proposta del seu entrenador Juan Carlos Ferrero –peça fonamental en la irrupció d’un jove desordenat però que ja despuntava de molt jove al RCT Barcelona, on tots els seus tècnics coincidien a pronosticar-li un gran futur– han conformat la sinergia perquè el món es rendeixi als peus del murcià, un jugador elèctric que fa coses diferents de la resta –deixades des del fons de la pista de les que fan posar nerviosos els tècnics– i que va aprendre de la derrota amb rampes incloses contra el serbi en la semifinal de Roland Garros.