“Aquí comença una nova etapa en la meva carrera”

És això últim. Hem pres aquesta decisió quan hem cre­gut que ho teníem tot al màxim de ben pre­pa­rat pos­si­ble, cons­ci­ents de com d'impor­tant era aquest moment. Per això hem tar­dat vuit anys. Si vaig al Dakar i acabo, i acabo amb un estat de salut mit­ja­na­ment bo, sé que encara tinc un llarg recor­re­gut i que començo una nova etapa en la meva car­rera espor­tiva.

Pel que fa a les deci­si­ons pas­sa­des, no m'agrada plan­te­jar-me si vaig fer ben fet o no. Aque­lla va ser la decisió que vaig pren­dre lla­vors. De tots els pit­jors moments en sur­ten coses bones. D'aque­lla decisió va créixer el coixí intel·ligent i va créixer la Fun­dació Isi­dre Esteve. Si només ens fixem en el resul­tat espor­tiu i en el que va sig­ni­fi­car [de pati­ment físic], hauríem de dir que va ser una decisió pre­ci­pi­tada, però d'allò n'han sor­git coses bones.

És una satis­facció enorme. Al final, la major part de la meva vida ha girat a l'entorn de les cur­ses, de la com­pe­tició. La meva etapa espor­tiva en el Dakar ha mar­cat una època impor­tant en la meva vida. I ara sento que n'estic començant una altra.

És una bar­reja de tot ple­gat. Si no hi ha passió pel repte, no hi ha il·lusió, no hi ha les ganes de voler com­par­tir-ho amb més gent, un pro­jecte així és impos­si­ble. Això no ho fa un tot sol. És tot aquest con­junt de coses que t'ha d'apas­si­o­nar. El Dakar és un repte en què la major part del temps no ho pas­ses bé. Dorms poc, men­ges mala­ment i a des­hora, aca­bes fet un des­as­tre, patei­xes... Però la satis­facció en aca­bar és tan gran... Què hi ha, de bo, al món, que no costi un esforç?

Molt, per dife­rents aspec­tes. Pri­mer, perquè és el meu com­pany dins de la cabina del cotxe i hi ha d'haver una bona relació per­so­nal, i hi és. Segon, perquè té una feina, que és fer de copi­lot, i li toca tro­bar tots els bons camins en aquest Dakar. Ter­cer, perquè quan passi alguna cosa en el cotxe, jo no en baixo. Si cal can­viar una roda, la can­via ell sol; un pro­blema mecànic, el solu­ci­ona ell. Ima­gina't si en té, d'importància.

No, però el vaig conèixer allà, perquè l'any 2009 ell era el mecànic de Tot Cur­ses que va fer el meu cotxe, un SsangYong, i va venir al Dakar com a mecànic. Quan el vaig veure tre­ba­llar i vaig veure com era, vaig dir: “Aquesta per­sona és la que vull al meu cos­tat si algun dia torno al Dakar.” D'apren­dre a nave­gar se n'aprèn, però el seu conei­xe­ment de la mecànica, la sen­si­bi­li­tat que té per al cotxe, això és una cosa que es té o no es té. Junts, crei­xe­rem.

Que serà dife­rent. Pre­veig un Dakar com­pli­cat, difícil. Per tots els can­vis de tem­pe­ra­tura i d'altura que hi haurà. I per les limi­ta­ci­ons en el GPS... No sé si l'orga­nit­zació té un pla B, perquè no sé si tot­hom serà capaç de tro­bar tots els punts de pas. No és gens fàcil nave­gar fora de pis­tes sense come­tre erra­des.

És una via més econòmica i, per tant, acces­si­ble. És bo que l'orga­nit­zació del Dakar hagi fet una cate­go­ria nova per a aquest tipus de vehi­cles. Però jo els veig més per a cur­ses més cur­tes. Tots els vehi­cles tenen ava­ries, però aquests són més deli­cats.

No, el bugui és un pas que ja he dei­xat enrere. Jo ara el que vull és pilo­tar cot­xes.