Cert és que la variabilitat de les condicions meteorològiques va provocar un guió final inesperat diumenge al Gran Premi d’Àustria, un desenllaç taquicàrdic per als apostadors i agraït per al gran públic més enllà de les dèries i fòbies particulars. Un cop de teatre, que se’n diu. Si repassem el campionat en la seva globalitat, però, veurem que malgrat el domini relatiu del francès Fabio Quartararo (Yamaha), líder amb 181 punts, amb quatre Grans Premis guanyats i que malgrat el seu setè lloc surt reforçat al capdamunt del Red Bull Ring, el tòpic que en esport pot passar de tot s’ajusta més que mai a la realitat. Els pronòstics són de mal fer en un curs irregular en què en onze curses –en falten set per disputar-se– ja s’han imposat set campions diferents, una autèntica barbaritat. Tant el segon del mundial –Pecco Bagnaia (Ducati) amb 134 punts– com el tercer –Joan Mir (Suzuki), que en du 134– i el quart –Johann Zarco (Ducati), amb 132 punts–, a més, encara no s’han estrenat. En aquest context d’igualtat, dos catalans han sucat. Maverick Viñales va vèncer la cursa inicial a Losail i Marc Márquez es va arrecerar en les condicions més positives possibles per endur-se el Gran Premi d’Alemanya al circuit de Sachsenring en el seu meritori retorn. Diumenge al Red Bull Ring, de fet, el cerverí va alçar la veu i va protagonitzar una gran cursa. Hauria pogut vèncer sense la traca final del cel austríac, que primer el va beneficiar amb un ritme més assumible i després li va provocar la caiguda quan el xàfec final va acabar d’alterar l’escenari configurat fins en aquell moment. Márquez progressa adequadament després d’una temporada en blanc.

Han quedat enrere els temps de dominis monolítics. En el mundial escurçat de 14 curses del 2020 dominat pel mallorquí Joan Mir ja hi va haver nou campions diferents, un veritable regne de taifes. L’anarquia, doncs, és encara vigent.