Olimpisme

L’altra història dels Jocs Olímpics (3)

La decepció americana

Chicago havia de ser la primera seu als Estats Units, però es va forçar el trasllat a Saint Louis, que va organitzar unes denigrants proves per a esportistes no blancs.

El retorn a Europa va orbir una nova etapa, que la Primera Guerra Mundial aturaria bruscament

Després d’Ate­nes i de París, el següent pas pre­vist per Cou­ber­tin per fer real­ment inter­na­ci­o­nal la seva obra era que els Jocs anes­sin a Amèrica. Al 1894 ja havia que­dat clar que seria així i tot i que Esto­colm i Berlín van dema­nar els Jocs, es va impo­sar el cri­teri de Cou­ber­tin i el 21 de maig del 1901 el COI va desig­nar Chi­cago com a seu del 1904. La ter­cera Olimpíada tam­poc seria tran­quil·la. L’any 1903 es com­me­mo­rava el cen­te­nari de la cessió per part de França de l’estat de Lou­si­ana als Estats Units i a Saint Louis es pre­pa­rava una gran expo­sició per a cele­brar-ho. El maig del 1902 es va anun­ciar que l’expo­sició no es faria el 1903 sinó el 1904. Si a això hi afe­gim la riva­li­tat entre Chi­cago i Saint Louis ja tenim un nou embo­lic for­mat, ja que Saint Louis, der­ro­tada per Chi­cago el 1901, va dema­nar que els Jocs es tras­lla­des­sin de ciu­tat.

Saint Louis tenia pre­vist incloure com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves din­tre de la seva expo­sició en les quals no se segui­rien les estric­tes regles d’ama­teu­risme que el COI impo­sava. Un argu­ment més que va fer que el 23 de desem­bre del 1902 els mem­bres del COI votes­sin a favor (14 a favor, 2 en con­tra, 5 abs­ten­ci­ons) del canvi de seu que ells matei­xos havien deci­dit, de forma unànime, un any i mig abans. De fet, encara va ser pit­jor, ja que Cou­ber­tin, a més a més , va dema­nar al pre­si­dent dels Estats Units, The­o­dore Roo­se­velt, el seu arbi­tratge en el con­flicte. Roo­se­velt es va decan­tar per Saint Louis. A les memòries, Cou­ber­tin diu que aquest arbi­tratge el va dema­nar “ofi­ci­o­sa­ment”. La seu d’uns Jocs la va deci­dir el pre­si­dent d’un país, no el COI, tot i que es vul­gui dis­si­mu­lar de mil i una mane­res. En un arti­cle del 1903 apa­re­gut en la Revista Olímpica es jus­ti­fi­cava el canvi de seu tot dient que el que impor­tava era que els Jocs es farien a Amèrica, tal i com havia deci­dit el COI el 1901, i que el lloc de cele­bració fos una o altra ciu­tat dels Estats Units impor­tava poc. Els Jocs de Saint Louis van pas­sar a la història per les jor­na­des antro­pològiques abso­lu­ta­ment deni­grants reser­va­des a atle­tes no blancs que van ser una mos­tra de tot allò que no és l’espe­rit olímpic. Els mem­bres del COI ni tan sols van anar a Saint Louis. La tra­di­ci­o­nal tro­bada que feien durant els Jocs la van fer en aquesta ocasió a Lon­dres.

De Roma a Lon­dres

El full de ruta de Cou­ber­tin deia que el retorn dels Jocs a Europa havia de ser a Roma. La capi­tal ita­li­ana va pre­sen­tar la can­di­da­tura el 1903 i el 1904 va ser desig­nada seu dels Jocs del 1908. Roma era la capi­tal però no tenia ni el poder econòmic ni la una­ni­mi­tat de les altres grans ciu­tats de la península. Milà, que es con­si­de­rava la capi­tal espor­tiva d’Itàlia i Torí, també volien els Jocs. Cou­ber­tin ho tenia clar: “Els Jocs Olímpics a Milà i a Torí serien quel­com que no ser­vi­ria gens ni mica per a la nos­tra causa. Jo volia Roma perquè només allà, de retorn de la seva excursió a la uti­litària Amèrica, l’olim­pisme reves­ti­ria la toga sump­tu­osa, tei­xida d’art i de pen­sa­ment de la qual jo l’havia vol­gut reves­tir des de bon començament”. La premsa ita­li­ana par­lava que els Jocs havien estat con­ce­dits a Itàlia i la can­di­da­tura pen­sava en fer pro­ves a Nàpols i a Milà. Allò que poste­ri­or­ment seria cone­gut com a sub­seus i que lla­vors va aixe­car les alar­mes. Els pro­ble­mes d’orga­nit­zació i política van aca­bar por­tant els Jocs lluny de Roma. L’erupció del Vesubi el 5 d’abril del 1906, que va pro­vo­car 2.000 vícti­mes va ser el cop de gràcia i aquell mateix mes, els Jocs de la quarta olimpíada es van tras­lla­dar a Lon­dres. Ni tan sols en la revista del COI se’n va expli­car el perquè. En les Memòries, Cou­ber­tin diu: “Aquesta nova difi­cul­tat ens en recor­dava d’altres que ens acon­se­llen un silenci pru­dent” i es limita a dir: “Dis­cre­ta­ment, el teló va bai­xar sobre el deco­rat del Tíber i s’aixeca tot seguit en el del Tàmesis”.

El 19 de novem­bre del 1906, el COI ator­gava els Jocs a Lon­dres. Els Jocs van aga­far una nova dimensió a la capi­tal del país que havia inven­tat o regla­men­tat mol­tes de les dis­ci­pli­nes olímpi­ques. Els angle­sos van incor­po­rar a la cerimònia inau­gu­ral la des­fi­lada de les dife­rents dele­ga­ci­ons, cadas­cuna rere la seva ban­dera. Va ser el pri­mer cop que en els Jocs es va veure quel­com de sem­blant al que s’aca­ba­ria con­ver­tint en la gran esce­no­gra­fia olímpica que ara conei­xem. Va ser a Lon­dres on el bisbe de Penn­silvània, Ethel­bert Tal­bot, va dir aque­lla frase que sovint s’atri­bu­eix a Cou­ber­tin, que el que va fer va ser dir-la citant el religiós: “L’impor­tant en aquests con­cur­sos no és gua­nyar sinó par­ti­ci­par.”

Sense Expo­sició Uni­ver­sal

L’èxit de Lon­dres va tenir la seva con­tinuïtat a Esto­colm, el 1912, en uns Jocs que van comp­tar amb 28 països. Per pri­mer cop des del 1896, els Jocs Olímpics es dis­pu­ta­ven sense cap lli­gam a una Expo­sició Uni­ver­sal. Sem­blava que començava una nova etapa que la Pri­mera Guerra Mun­dial talla­ria de soca-rel. La presència a Esto­colm de les dele­ga­ci­ons del gran ducat de Finlàndia, sota tutela de Rússia i de Bohèmia, mem­bre de l’imperi aus­tro­hon­garès, va pro­vo­car ten­si­ons. L’any 1911 un diari espor­tiu d’Àustria, l’All­ge­meine Sport Zei­tung va publi­car un arti­cle sobre els equips que podien par­ti­ci­par als Jocs d’Esto­colm en què hi havia algu­nes erra­des. Cou­ber­tin va voler acla­rir les coses i va enviar una carta al diari en la qual defen­sava que podia haver una geo­gra­fia espor­tiva dife­rent de la política: “La regla fona­men­tal de les Olimpíades moder­nes està en dues parau­les: tots els esports, totes les naci­ons i el COI, que és la més alta auto­ri­tat en aquesta matèria no la pot can­viar. Jo afe­geixo que una nació no és necessària­ment un Estat inde­pen­dent i que hi ha una geo­gra­fia espor­tiva que de vega­des pot ser dife­rents de la geo­gra­fia política”.

La dis­cussió a Suècia, sobre en quin ordre des­fi­la­rien els equips en la cerimònia inau­gu­ral -dife­rent segons quin alfa­bet s’uti­litzés- va fer veure a l’ambai­xa­dor austríac que Bohèmia era a la llista de par­ti­ci­pants en els Jocs. La can­ce­lle­ria impe­rial va comu­ni­car a les auto­ri­tats sue­ques que tots els espor­tis­tes de l’Imperi havien de des­fi­lar ple­gats i que el nom de Bohèmia havia de des­a­parèixer de la llista. De Rússia també va arri­bar una carta recla­mant l’eli­mi­nació de Finlàndia. El comitè orga­nit­za­dor va dir que era una decisió que cor­res­po­nia al COI i que aca­ta­ria la seva decisió. Cou­ber­tin va arre­glar el pro­blema situ­ant l’equip de Bohèmia rere el d’Àustria i abans del de Bèlgica i el de Finlàndia just dar­rera el de Rússia. Així des­fi­la­ven junts i sepa­rats al mateix temps. El pro­blema de les ban­de­res es va solu­ci­o­nar fent pujar un gallar­det amb els colors txecs o fin­lan­de­sos al cos­tat de les ban­de­res austríaca o russa.

Naci­ons polítiques

Dos anys després, en el congrés del 20è ani­ver­sari del COI que es va fer a París, hi va haver marxa enrere. Cou­ber­tin, malalt, amb prou fei­nes hi va par­ti­ci­par -hi ha qui con­si­dera que va ser una malal­tia tàctica perquè sabia com ani­rien les coses- i les deli­be­ra­ci­ons les van diri­gir els dos vice-pre­si­dents, el príncep austríac Von Win­disch-Gra­etz i l’ale­many Wil­helm Hor­ning. Final­ment el COI va deci­dir que “en con­tra antics cos­tums, només les naci­ons polítiques” podien par­ti­ci­par en els Jocs. I van fer una llista de naci­ons: Egipte, Argen­tina, Austràlia, Bèlgica, Bra­sil, Bulgària, Xile, Xina, Ale­ma­nya, Dina­marca, França, Grècia, Gran Bre­ta­nya, Irlanda, Holanda, Itàlia, Japó, Canadà, Luxem­burg, Mèxic, Noru­ega, Àustria, Perú, Por­tu­gal, Roma­nia, Rússia, Suècia, Suïssa, Sèrbia, Espa­nya, Sud-àfrica, Tur­quia, Hon­gria i els Estats Units. Només els mem­bres del COI que eren dels Estats Units i de Txe­cos­lovàquia van votar en con­tra de la reso­lució. Per tant, Bohèmia i Finlàndia no podrien com­pe­tir al marge d’Àustria i de Rússia a Berlín-1916. Ja no hi hau­ria més ban­de­res amb afe­gits. La Pri­mera Guerra Mun­dial, que va escla­tar dies després de es fes el congrés del COI va dei­xar en quasi no res els acords pre­sos, tot i que el 1920 encara se’n pati­rien algu­nes con­seqüències.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.