Olimpisme

L’altra història dels Jocs Olímpics (18)

El drama de Munic

L’escamot palestí Setembre Negre va fer entrar a Munic la violència als recintes olímpics, que fins aquell moment es consideraven aliens al món real.

Entre l’assalt als apartaments dels israelians de la vila olímpica i el desafortunat intent de rescat a l’aeroport van morir disset persones

El COI però, va proclamar que els Jocs havien de continuar

Els Jocs de Munic del 1972 van sig­ni­fi­car un punt de d’inflexió per a l’olim­pisme. El retorn dels Jocs Olímpics a Ale­ma­nya, en aquest cas a la República Fede­ral Ale­ma­nya, havia de fer obli­dar els Jocs de Hit­ler de 36 anys abans. La nova Ale­ma­nya, tot i que divi­dida en dos Estats, volia mos­trar al món que era un país per­fec­ta­ment homo­lo­ga­ble a les grans democràcies occi­den­tals i que al mira­cle econòmic de la recons­trucció del país després de la Segona Guerra Mun­dial hi podia afe­gir la capa­ci­tat per orga­nit­zar un gran esde­ve­ni­ment espor­tiu com uns Jocs Olímpics. Simbòlica­ment, les ins­tal·laci­ons olímpi­ques es van cons­truir a l’Oberwi­e­sen­feld, on hi havia l’aeròdrom mili­tar en el qual van ater­rar Nevi­lle Cham­ber­lain i Édouard Dala­dier el 29 de setem­bre del 1938 quan van anar a nego­ciar amb Hit­ler i Benito Mus­so­lini una pau que ja era impos­si­ble en el que la història coneix com el Pacte de Munic. Tota la il·lusió, tota l’expec­tació, totes les ganes d’esbor­rar un pas­sat infame es va aca­bar con­ver­tint en un mal són que va mar­car per sem­pre més les mane­res de fer en l’olim­pisme. Els Jocs Olímpics van per­dre a Munic bona part de la seva innocència, del seu ves­sant d’ele­ment de con­vivència entre espor­tis­tes d’arreu del món en un ambi­ent fes­tiu i obert a tot­hom. Les tan­ques, els poli­cies, les armes, acom­pa­nya­rien per sem­pre més els espor­tis­tes en tots els Jocs Olímpics del futur.

A l’inte­rior

Els Jocs havien con­vis­cut amb dues guer­res mun­di­als, con­flic­tes regi­o­nals en tots els con­ti­nents i l’amenaça sem­pre pre­sent d’una guerra nuclear a causa de l’etern enfron­ta­ment entre les dues super­potències. Els diri­gents del COI havien anat reac­ci­o­nant com havien vol­gut o com havien pogut en cada cas, res­pec­tant o no la Carta Olímpica, però sem­pre havien estat con­flic­tes exte­ri­ors que, d’una o altra manera, havien aca­bat tenint reper­cussió en els Jocs. Ni l’esport ni l’olim­pisme s’havien tro­bat mai amb allò que es van tro­bar la mati­nada del 5 de setem­bre del 1972: la violència, el ter­ror, que no només apa­rei­xia durant les dues set­ma­nes dels Jocs, sinó que entrava en els matei­xos Jocs. La irrupció del mem­bres de l’esca­mot palestí Setem­bre Negre a l’allot­ja­ment dels espor­tis­tes isra­e­li­ans i la tragèdia que se’n va deri­var hores més tard, van aca­bar amb el que encara podia que­dar d’ingenuïtat en l’olim­pisme. Res no ha estat igual des d’aquell dia. El peri­o­dista francès Char­les Bietry, que va donar l’exclu­siva del tràgic desen­llaç del segrest dels espor­tis­tes isra­e­li­ans a través de l’agència France Press, va afir­mar anys més tard: “El món de l’esport vivia en un núvol i el món dels Jocs Olímpics, en el seu propi pla­neta. Només vivia d’ale­gries, de meda­lles, de llàgri­mes i d’èxits. Hi havia la treva antiga i es pen­sava que estava a recer de qual­se­vol agressió exte­rior.”

De mati­nada

Tot va començar el dimarts 5 de setem­bre, a les 4.25 h, en el número 31 de la Con­nolly Strasse. Vuit pales­tins de l’orga­nit­zació Setem­bre Negre, ves­tits com si fos­sin espor­tis­tes, però por­tant gra­na­des i pis­to­les en les bos­ses d’esport, van sal­tar les tan­ques que envol­ta­ven la vila olímpica, van elu­dir els agents de segu­re­tat i van entrar en un dels apar­ta­ments de l’equip isra­elià. L’entre­na­dor dels llui­ta­dors, Moshe Wein­berg, es va ado­nar que pas­sava alguna cosa i va donar l’alarma, fet que va pro­pi­ciar que nou espor­tis­tes pogues­sin fugir. Wein­berg va ser assas­si­nat i un aixe­ca­dor de pesos, Ios­sef Romano, que va opo­sar resistència, ferit de gra­ve­tat i va morir hores més tard. Nou per­so­nes, cinc ofi­ci­als i qua­tre espor­tis­tes van ser retin­guts com a hos­tat­ges. A les 5 de la mati­nada van llançar un full de paper des del pri­mer pis del bloc. És una llista de rei­vin­di­ca­ci­ons. La prin­ci­pal, l’alli­be­ra­ment de 234 pre­so­ners pales­tins que hi havia a les pre­sons d’Israel i dos més que esta­ven tan­cats a la RFA i el seu tras­llat a Egipte. El ter­mini s’aca­bava al mig­dia, tot i que després de les con­ver­ses que van man­te­nir la poli­cia ale­manys i els segres­ta­dors, el ter­mini es va allar­gar pri­mer fins a les tres de la tarda i més tard, a les cinc. El can­ce­ller ale­many, Willy Brandt, es va adreçar a tots els caps d’Estat i de govern dels països àrabs per dema­nar-los que fes­sin tot el pos­si­ble per alli­be­rar els hos­tat­ges. El secre­tari gene­ral de l’ONU, Kurt Wald­heim va dir que l’acció era encara més sor­pre­nent perquè tenia com a esce­nari els Jocs Olímpics “que repre­sen­ten una de les temp­ta­ti­ves més anti­gues i més nobles de l’home per pro­moure l’amis­tat, la com­prensió i la recon­ci­li­ació entre els pobles del món”. La pri­mera minis­tra d’Israel, Golda Meir, va dema­nar al COI que aturés els Jocs fins que no es resolgués la crisi i, fidel a la política d’Israel de no nego­ciar, i com que els ale­manys es van negar a que una uni­tat d’elit isra­e­li­ana anés a Munic per mirar de resol­dre la situ­ació, va aca­bar donant carta blanca als ale­manys per resol­dre la situ­ació com els semblés millor. A les 10.51, Sep­tem­bre Negre havia rei­vin­di­cat l’atemp­tat.

Negiglència a l’aero­port

Res del que es va fer i es va dir va ser­vir per a res. El govern de Bavi­era va arri­bar a ofe­rir als segres­ta­dors una quan­ti­tat de diners, “il·limi­tada” si alli­be­ra­ven els hos­tat­ges. També van ofe­rir can­viar els hos­tat­ges isra­e­li­ans per hos­tat­ges ale­manys. Els pales­tins no van accep­tar cap de les dus ofer­tes. Durant hores, la tele­visió va ofe­rir les imat­ges dels fedaïns als bal­cons de l’edi­fici dels espor­tis­tes isra­e­li­ans amb el cap tapat amb pas­sa­mun­ta­nyes, una de les imat­ges que ja forma part de la història dels Jocs Olímpics. Més de 900 mili­ons d’espec­ta­dors d’un cen­te­nar de països ho van veure en directe. Els com­po­nents de Setem­bre Negre van aca­bar accep­tant l’avió que les auto­ri­tats ale­ma­nyes els van ofe­rir per anar a Egipte. Tres helicòpters van por­tar els fedaïns i els hos­tat­ges fins a l’aeròdrom mili­tar de Furs­tem­feld­burck on els espe­rava un avió de la Luft­hansa. Allà la poli­cia de Munic havia mun­tat un dis­po­si­tiu per atra­par l’esca­mot i alli­be­rar els hos­tat­ges, però res va pas­sar com tenien pre­vist. La impro­vi­sació i la negligència van aca­bar pro­vo­cant una mas­sa­cre.

Durant anys el govern ale­many es va negar a donar infor­mació sobre com van pre­pa­rar l’ope­ra­tiu d’aque­lla nit. Fins que es van fer públics els arxius del cas que van reve­lar que no es van fer ser­vir tira­dors d’elit i que a més no esta­ven pre­pa­rats ni dis­po­sa­ven dels mit­jans adi­ents per dis­pa­rar en la fos­cor de la nit. Els pales­tins es van ado­nar que els havien parat una trampa i va haver-hi un tiro­teig que va durar vuit minuts i que va aca­bar en tragèdia. Un dels ter­ro­ris­tes va llançar una gra­nada con­tra un dels helicòpters on tenien cinc dels hos­tat­ges. Un altre va matar els altres qua­tre a trets. Els nou hos­tat­ges, cinc ter­ro­ris­tes i un poli­cia van morir. Els tres ter­ro­ris­tes res­tants van ser detin­guts.

La con­fir­mació

Les pri­me­res infor­ma­ci­ons que van cir­cu­lar però, en aque­lla nit muni­quesa, van dir que tot havia anat bé i que els hos­tat­ges esta­ven sans i estal­vis. Char­les Bietry es va ensu­mar alguna cosa i es va que­dar a prop de l’aeròdrom. La seva intuïció va tenir premi, ja que, men­tre ron­dava per allà, va veure un home que, entre san­glots, anava dient que tot havia sor­tit mala­ment i que els hos­tat­ges esta­ven morts. Era l’alcalde de Munic, Georg Kro­nawi­ter. Després d’estar 25 minuts bus­cant una cabina de telèfon, Bietry va acon­se­guir tru­car a l’agència France Press i va donar la notícia. No se’l cre­ien perquè no hi havia cap mena de con­fir­mació, però a la una de la mati­nada es van deci­dir i van fer córrer la notícia per tot el món. Una hora més tard es va fer una roda de premsa a l’aeròdrom. El minis­tre de l’Inte­rior ale­many va expli­car, cro­nològica­ment, el que havia pas­sat. Al final, va arri­bar la con­fir­mació de les morts. Anys més tard, Bietry va expli­car el que va sen­tir durant aque­lla roda de premsa: “No hau­ria estat millor que m’hagués equi­vo­cat?”.

Els Jocs con­ti­nuen

El COI, amo i senyor dels Jocs, es va que­dar amb un sol poder: deci­dir si els Jocs con­ti­nu­a­ven o no. Les auto­ri­tats ale­ma­nyes no el van tenir en compte per a res en la reso­lució de la crisi. A les 9.39 del matí del 5 de setem­bre, cinc hores després de l’assalt i dues hores després que el món conegués el que estava pas­sant, la com­pe­tició va con­ti­nuar tal i com estava pre­vist amb les pro­ves de piragüisme. A les 10.13, el pre­si­dent del COI, Avery Brun­dage declara: “Els Jocs han de con­ti­nuar”. I van con­ti­nuar durant algu­nes hores men­tre la Vila Olímpica estava plena de tensió. Fins i tot l’únic par­ti­ci­pant de l’equip d’Israel en les pro­ves de vela va pren­dre la sor­tida en les rega­tes de la jor­nada. A les 15.51 de la tarda, el COI va clau­di­car i Avery Brun­dage va anun­ciar la sus­pensió dels Jocs, i que l’endemà es faria a l’estadi olímpic un fune­ral pels dos morts. Tot i l’anunci de la sus­pensió encara es van dis­pu­tar par­tits de bàsquet, fut­bol i volei­bol fins a mitja tarda. A dos quarts d’onze de la nit, quan sem­blava que la ope­ració de res­cat havia estat un èxit, el COI va anun­ciar que les com­pe­ti­ci­ons es repren­drien a dos quarts d’onze del matí de l’endemà, tot just fina­litzés la cerimònia fúnebre a l’estadi. Brun­dage, que a Munic va cedir la pre­sidència del COI a Mic­hael Mor­ris, Lord Killa­nin, va fer a Munic el mateix que a Berlín 36 anys abans: inten­tar sal­var els Jocs fos com fos, obvi­ant la rea­li­tat que l’envol­tava.

Quan es va fer de dia, va ser l’hora del dol. El fune­ral pre­vist per als dos morts en l’atac a la vila olímpica va ser per a més per­so­nes. L’estadi olímpic es va omplir amb 80.000 espec­ta­dors i uns 3.000 espor­tis­tes en un acte en el qual la majo­ria de les dele­ga­ci­ons hi van par­ti­ci­par, excepte les de l’URSS, la RDA i la tota­li­tat dels països àrabs. Les ban­de­res van one­jar a mig pal, excepte les dels països àrabs. Hi va haver diver­sos par­la­ments. El dar­rer a pren­dre la paraula va ser Avery Brun­dage. El pre­si­dent del COI, que tenia 85 anys i que estava com­plint els seus últims dies al cap­da­vant de l’orga­nisme va dir: “El nos­tre únic poder és el d’un gran ideal. Estic segur que l’opinió pública estarà d’acord amb mi en què no podem tole­rar que un gra­pat de ter­ro­ris­tes des­tru­eixi aquest nucli de coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal i de bona volun­tat que cons­ti­tu­eix el movi­ment olímpic. Els Jocs han de con­ti­nuar.” Brun­dage no va fer cap referència explícita als espor­tis­tes isra­e­li­ans assas­si­nats, cosa que va indig­nar molta gent. Els Jocs van con­ti­nuar fins l’11 de setem­bre, encara que algu­nes dele­ga­ci­ons, com ara Egipte, Síria i Kuwait van mar­xar, igual que els isra­e­li­ans.

La revenja

El 9 de setem­bre, l’avi­ació isra­e­li­ana va bom­bar­de­jar les bases de l’OAP a Síria i al Líban. Els Estats Units van pre­sen­tar a les Naci­ons Uni­des una reso­lució de con­demna als fets de Munic que va ser rebut­jada. Els tres super­vi­vents de l’esca­mot no van estar gaire temps a les pre­sons ale­ma­nyes. El 29 d’octu­bre, un avió de la Luft­hansa va ser segres­tat i a canvi van exi­gir la lli­ber­tat dels tres detin­guts, que van ser alli­be­rats. Això va aca­bar de deci­dir el govern d’Israel a encar­re­gar als seus ser­veis secrets, el Mos­sad, l’exe­cució de l’ope­ració “Còlera de Déu”: matar als onze homes que con­si­de­ra­ven que van pla­ni­fi­car i exe­cu­tar la ope­ració de Munic. Durant quasi 20 anys, isra­e­li­ans i pales­tins van arre­glar comp­tes pel que havia pas­sat a Munic amb un dego­teig cons­tant d’assas­si­nats. El Mos­sad eli­mi­nava a qui volia, quan i a on volia, i els pales­tins con­tra­a­ta­ca­ven amb atemp­tats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)