El tren­ca­ment

Abans de la revo­lució de Mao Zedong, la Xina havia tin­gut una presència dis­creta en els Jocs Olímpics. Es va estre­nar el 1932, a Los Ánge­les, amb un atleta; el 1936, a Berlín, hi van anar 69 espor­tis­tes, i el 1948, a Lon­dres, 33; sense cap resul­tat des­ta­cat. El 1910 es va crear la Fede­ració Atlètica Ama­teur de la Xina sota l’impuls de Chang Po-Ling, Shen Shih-Liang i Wang Chen­ting. El 1922, aquest orga­nisme es con­ver­tia en l’inter­lo­cu­tor del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) a la Xina i Wang Chen­ting esde­ve­nia el pri­mer mem­bre xinès del COI. La guerra civil que va aca­bar el 1949 amb la fun­dació de la República Popu­lar de la Xina i la reti­rada dels par­ti­da­ris de Xiang Kai-sheck a Taiwan, també va tren­car l’esport. La majo­ria dels mem­bres del comitè xinès, 19 de 25, entre ells Wang Chen­ting, van mar­xar a Taiwan i el nou govern va crear un nou orga­nisme, al qual va ano­me­nar Fede­ració Atlètica de Tota la Xina. Des d’aquell moment, la lluita de la nova Xina per al seu reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal va tenir en l’esport un dels seus ele­ments prin­ci­pals. En plena guerra freda, la Xina, amb el suport del bloc soviètic, i Taiwan, amb els Estats Units d’ali­ats, van con­ver­tir el COI en un altre camp de bata­lla i el van poten­ciar com un impor­tant actor en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals.

La pri­mera con­fron­tació va ser el 1952. Els dos comitès van dema­nar par­ti­ci­par en els Jocs d’Hèlsinki. El comitè amb seu a Taiwan estava reco­ne­gut pel COI; el que tenia la seu a Pequín, no. El COI va deci­dir que, sense per­ju­dici de la decisió poste­rior que es pogués pren­dre, que els espor­tis­tes dels dos comitès pogues­sin par­ti­ci­par en els esports en què les seves fede­ra­ci­ons esti­gues­sin reco­ne­gu­des inter­na­ci­o­nal­ment. Taiwan no ho va accep­tar i es va reti­rar. La Xina hi va enviar una dele­gació de 40 mem­bres. El 1954, en la 49a sessió que es va fer a Ate­nes del 12 al 15 de maig, el COI va reconèixer final­ment el comitè olímpic de la República Popu­lar de la Xina, con­ver­tint-se en la pri­mera gran orga­nit­zació inter­na­ci­o­nal que adme­tia la Xina comu­nista. La votació va ser molt ajus­tada, 23 a 21. Els dos comitès xine­sos con­vi­vien ara din­tre del COI, que va inten­tar que en els Jocs del 1956 hi par­ti­cipés un equip uni­fi­cat, com ja havia acon­se­guit fer amb Ale­ma­nya. No va tenir èxit i al final, la Xina va boi­co­te­jar els Jocs de Mel­bourne per la presència de Taiwan, i dos anys més tard, el 25 d’agost del 1958, en ple “Salt enda­vant”, enmig d’una greu crisi pel bom­bar­deig per part de la Xina d’unes peti­tes illes de Taiwan, la Xina va enviar una carta al COI en la qual li comu­ni­cava la seva reti­rada del Movi­ment Olímpic. El pre­si­dent del Comitè Olímpic Xinès, Tung Shouyi, va acu­sar al lla­vors pre­si­dent del COI, Avery Brun­dage, de “vio­lar deli­be­ra­da­ment la carta olímpica amb l’objec­tiu de ser­vir el pro­jecte impe­ri­a­lista dels Estats Units de crear dues Xines”. La Xina també es va reti­rar de les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals d’atle­tisme, bàsquet, fut­bol, lluita, hal­te­rofília, natació, tir i ten­nis.

La Xina ja no era en el COI però l’URSS, en el seus dar­rers temps com aliat dels xine­sos, va pres­si­o­nar al COI per evi­tar que Taiwan usés el nom de Comitè Olímpic Xinès. Les pres­si­ons van fer efecte i el 1959, el COI va comu­ni­car a Taiwan que no podia fer ser­vir el nom de Comitè Olímpic Xinès perquè no admi­nis­trava l’esport a la Xina. Als Estats Units es va veure la decisió en clau de Guerra Freda i el mes de juny, el Congrés dels EUA va votar una reso­lució favo­ra­ble a la rein­te­gració del seu nom a Taiwan i a man­te­nir la Xina fora del COI. En la reso­lució també es deia que els Estats Units no par­ti­ci­pa­rien en els Jocs d’Hivern que s’havien de fer a Squaw Valley si Taiwan no ho podia fer. Per pri­mera i única vegada, un país va amenaçar de boi­co­te­jar uns Jocs que s’havien de fer en el seu ter­ri­tori. Avery Brun­dage, va haver de decla­rar en un comitè del Senat que inves­ti­gava la infil­tració comu­nista en el Comitè Olímpic dels Estats Units. Al final, i mal­grat les ame­na­ces dels Estats Units, el comitè de Taiwan no va par­ti­ci­par en els Jocs d’hivern del 1960: Taiwan no era mem­bre de cap fede­ració d’esports d’hivern.

Durant els anys sei­xanta la Xina es va anar allu­nyant de l’URSS. La Revo­lució Cul­tu­ral va ser un des­as­tre per a l’esport. La Xina està abso­lu­ta­ment aïllada en tots els aspec­tes. En l’inici dels anys setanta, la Xina es va acos­tar a occi­dent. L’esport va tenir-hi el seu lloc amb l’ano­me­nada diplomàcia del ping pong -un equip dels Estats Units va visi­tar la Xina a l’abril del 1971-. A finals del 1970, el Canadà va reconèixer la Xina; al juliol del 1971, el secre­tari d’Estat de Ric­hard Nixon, Henry Kis­sin­ger, va fer una visita secreta a Pequín. Com a lògica con­seqüència de tot ple­gat, a l’octu­bre del 1971, un cop els Estats Units van aixe­car el seu veto, la República Popu­lar de la Xina va ser admesa a les Naci­ons Uni­des en el lloc de Taiwan. Abans de que s’acabés l’any, la Xina i el Japó van res­ta­blir rela­ci­ons diplomàtiques. El 1972, Ric­hard Nixon va visi­tar la Xina.

Petició de retorn

El nou pre­si­dent del COI des del 1972, Lord Killa­nin, es va aga­far el retorn de la Xina com un assumpte per­so­nal. Des del 1973 la Xina havia anat dema­nant el reingrés en les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals que havia aban­do­nat 25 anys abans, ja que li calia estar din­tre d’un mínim de cinc fede­ra­ci­ons d’esports olímpics per poder dema­nar el reco­nei­xe­ment del seu comitè olímpic. El 9 d’abril del 1975 la Xina va pre­sen­tar una petició de read­missió en la qual també dema­nava que es retirés el reco­nei­xe­ment al comitè de Taiwan. Les fede­ra­ci­ons xine­ses ja havien estat accep­ta­des en 10 de les 27 fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals que en aquell moment eren reco­ne­gu­des pel COI (bàsquet, esgrima, gimnàstica, hal­te­rofília, hoquei sobre gel, lluita, pati­natge, piragüisme, rem i volei­bol). Taiwan llui­tava per la seva super­vivència i al temps que inten­tava evi­tar que l’entrada de la Xina en una fede­ració no sig­ni­fiqués la seva expulsió, bus­cava nous reco­nei­xe­ments, La petició d’admissió del COI no va ser ofi­ci­al­ment rebut­jada, però es va dei­xar per després dels Jocs del 1976. La Xina volia ser als Jocs de Mon­treal i quan va veure que no hi podria ser, va inten­tar evi­tar que Taiwan hi pogués par­ti­ci­par. El Canadà va ser un dels pri­mers països que va reconèixer la Xina i el govern de Pequín li va recor­dar al de Canadà que la par­ti­ci­pació de Taiwan a Mon­treal podria pro­vo­car pro­ble­mes en les seves rela­ci­ons. El govern del Canadà va impe­dir l’entrada al país de la dele­gació de Taiwan i només l’amenaça de reti­rada dels Estats Units va fer aflui­xar la postura del govern de Pierre Tru­deau, que final­ment va accep­tar que el comitè de Taiwan par­ti­cipés sota aquest nom: Taiwan i prou. Als Estats Units els va estar bé, però no a Taiwan, que es va reti­rar.

Tor­nada i boi­cot

Final­ment, el 25 d’octu­bre del 1979, el comitè exe­cu­tiu del COI, en una reunió feta a Nagoia (Japó), va read­me­tre la República Popu­lar de la Xina en el Movi­ment Olímpic sota el nom de Comitè Olímpic Xinès. Aquesta decisió va ser rati­fi­cada per l’assem­blea, en una votació que es va fer per cor­reu i que es va comu­ni­car el 26 de novem­bre del 1979. Dels 89 mem­bres del COI van votar-ne 81, amb un balanç de 62 vots a favor, 17 en con­tra i dos vots en blanc. El 23 de març del 1981 Taiwan es va donar per vençut i veient la irre­ver­si­ble entrada del seu gran ene­mic en el món olímpic va accep­tar que el mal menor era la seva super­vivència i va sig­nar un acord amb el COI pel qual a patir d’aquell moment el seu nom seria Comitè Olímpic de Xina Tai­pei amb un emblema i un himne nous. La Xina va par­ti­ci­par en els Jocs d’hivern del 1980 que es van fer a Lake Pla­cid, als Estats Units, amb una dele­gació for­mada per 28 espor­tis­tes, però va fer cos­tat als Estats Units en el boi­cot als Jocs de Mos­cou. El retorn als Jocs d’estiu seria a Los Ange­les, el 1984.

Un cop rein­te­grada en les com­pe­ti­ci­ons olímpi­ques, el següent pas de la Xina era acon­se­guir la orga­nit­zació dels Jocs. Pels del 1992, que es van ator­gar el 1986 i els del 1996, que es van con­ce­dir el 1990, no va ser-hi a temps i van posar els ulls en acon­se­guir els pri­mers Jocs del segle XXI, els del 2000, que s’ator­ga­rien l’any 1993. La Xina, con­ver­tida ja en una potència regi­o­nal, estava llançada cap a acon­se­guir l’esta­tus de potència mun­dial, tant econòmica com política­ment. Les grans potències mun­di­als no s’esta­ven de fer trac­tes amb la Xina tot i el seu règim polític. La manca de res­pecte als drets de l’home que hi havia a la Xina era un pro­blema que tot­hom tro­bava com superar quan con­ve­nia. Entre el 15 d’abril i el 4 de juny del 1989, la plaça de Tia­nan­men, a Pequín, va ser l’esce­nari d’un seguit de pro­tes­tes con­tra el règim lide­ra­des per grups d’estu­di­ants amb el suport d’intel·lec­tu­als i tre­ba­lla­dors. El des­en­ca­de­nant va ser la mort del líder refor­mista Hu Yao­bang. El govern xinès va repri­mir dura­ment les mani­fes­ta­ci­ons i con­cen­tra­ci­ons. El 20 de maig va decla­rar la llei mar­cial i el 3 de juny va enviar els tancs per posar fi a les pro­tes­tes. El balanç de morts va ser entre 400 i 800 segons la CIA i 2.600 segons fonts no iden­ti­fi­ca­des per la Creu Roja. De ferits, entre 7.000 i 10.000. Després de la violència es va des­en­ca­de­nar una gran repressió, amb un gran nom­bre de deten­ci­ons, empre­so­na­ments i exe­cu­ci­ons.

Mal­grat tot, la Xina va acon­se­guir l’orga­nit­zació dels Jocs Asiàtics del 1990. Aque­lla victòria -era la pri­mera vegada que la Xina orga­nit­zava aquests Jocs- va sig­ni­fi­car molt per a la Xina, ja que aque­lla com­pe­tició va ser un èxit espor­tiu i orga­nit­za­tiu i va rellançar la seva can­di­da­tura olímpica. El lla­vors pre­si­dent del COI, Joan Antoni Sama­ranch, que va assis­tir a aque­lla com­pe­tició va enco­rat­jar els diri­gents xine­sos a pre­sen­tar una can­di­da­tura per als Jocs del 2000. El març del 1991, el govern xinès va anun­ciar que la seva capi­tal volia els Jocs del 2000. Quan es va tan­car el ter­mini per a pre­sen­tar les can­di­da­tu­res, hi havia vuit ciu­tats en la línia de sor­tida: Berlín, Brasília, Istan­bul, Manc­hes­ter, Milà, Pequín, Syd­ney i Taixkent.

Pri­mer intent

El setem­bre del 1993, Pequín va arri­bar de favo­rita a la 101a sessió del COI que es va fer a Mònaco i on s’havien d’ator­gar els Jocs del 2000. Només el record de la matança de la plaça de Tia­nan­men del 1989 enter­bo­lia el futur olímpic del país més poblat de la terra. En una de les visi­tes que Sama­ranch va fer a la Xina, li van arri­bar a dir: “Si no donen els Jocs a qual­se­vol dels altres aspi­rants, quants mili­ons de per­so­nes plo­ra­ran? Vint, cin­quanta? Però si no els donen a Pequín en plo­ra­ran 1.200 mili­ons.” Diver­sos mit­jans de països anglo­sa­xons no es van estar de res con­tra Pequín, i es pen­sava que, com a reacció, els mem­bres del COI tri­a­rien la capi­tal xinesa. A la can­di­da­tura de Pequín també va haver-hi qui es va pas­sar de fre­nada. Zhang Baifa direc­tor del comitè de can­di­da­tura i vice­al­calde de Pequín, va dir a una cadena de tele­visió pri­vada aus­tra­li­ana que si no gua­nya­ven la nomi­nació, la Xina podria boi­co­te­jar els Jocs d’Atlanta del 1996. Zhang Baifa va ser ràpida­ment desau­to­rit­zat i el vice­pre­si­dent del COI He Zhen­li­ang es va afa­nyar a dir que ningú mai havia par­lat de boi­cots. Al final, el 23 de setem­bre del 1993, la lluita entre les cinc can­di­da­tes va que­dar reduïda a una final entre Syd­ney i Pequín i la ciu­tat aus­tra­li­ana va gua­nyar per dos vots (45 a 43). “Era massa com­pli­cat. Té mol­tes coses per arre­glar i un gegant també pot tenir els peus de fang”, va dir un mem­bre del COI.

La des­feta del 1993 va fer pen­sar que Pequín desis­ti­ria. El diari ofi­cial China Daily va anun­ciar que ho tor­na­rien a inten­tar, però els ana­lis­tes pen­sa­ven que el govern xinès des­ti­na­ria els seus recur­sos a bus­car un lloc en el món a través d’altres vies. Pequín no va aspi­rar als Jocs del 2004, que es van ator­gar a Ate­nes l’any 1997, però el 1998 va anun­ciar que es pre­sen­ta­ria per ser la seu dels Jocs del 2008. El 24 de febrer del 2000, quan es va tan­car el ter­mini de pre­sen­tació de can­di­da­tu­res per als Jocs d’estiu del 2008, Pequín era una de les deu ciu­tats ins­cri­tes. El 28 d’agost, Pequín estava entre les cinc fina­lis­tes i el 6 de febrer va rebre un cop de mà quasi defi­ni­tiu: el COI va deci­dir que no tin­dria en compte els aspec­tes polítics en la valo­ració de les can­di­da­tu­res. En l’informe sobre Pequín es deia que a la Xina “hi ha un fort con­trol del govern cen­tral sobre tots els sec­tors, que supo­sa­da­ment també s’esten­dria als Jocs Olímpics i acti­vi­tats asso­ci­a­des”. Sama­ranch, que va reco­llir el tes­ti­moni de Lord Killa­nin i va rebre la Xina amb els braços oberts en els Jocs del 1984, va pro­pi­ciar així un impuls deci­siu a la can­di­da­tura de Pequín. A Mos­cou, on el COI va triar la seu del 2008, Sama­ranch va dir adéu a la pre­sidència del COI després de 21 anys i Pequín va acon­se­guir la nomi­nació en la segona volta amb una majo­ria abso­luta de 56 vots per 22 de Toronto, 18 de París i 9 d’Istan­bul. Osaka havia que­dat fora en la pri­mera volta.

“Passa a molts països”

El COI va pren­dre aquell 13 de juliol del 2001 la seva decisió més arris­cada des que el 1981 va donar els Jocs del 1988 a Seül, que lla­vors era la capi­tal d’un país amb una dic­ta­dura mili­tar. Jus­ta­ment l’exem­ple de l’evo­lució cap a la democràcia que va tenir Corea del Sud a par­tir d’aque­lla desig­nació olímpica va ser un dels ele­ments que el COI va uti­lit­zar per defen­sar la seva decisió. A finals del mes de febrer del 2008, Joan Antoni Sama­ranch, pre­si­dent del COI en el moment de la con­cessió dels Jocs del 2008 a Pequín, va defen­sar en una entre­vista al di ri Marca la decisió presa el juliol del 2001: “Arris­cat va ser donar els Jocs de Mos­cou del 1980. El règim de la Xina era i és molt més obert que el que hi havia a la Unió Soviètica aquells anys. La Xina s’ha obert i ha can­viat radi­cal­ment. Hi ha borsa, mili­o­na­ris… Hi ha de tot”. Sobre els drets humans, Sama­ranch va dir: “Jo res­pecto el punt de vista de tot­hom. Però si par­lem de drets humans i del que passa a la Xina, doncs passa a molts països”.