La reconquesta vertiginosa del poder per part dels talibans ha provocat el pànic justificat a la població de l’Afganistan, que tem per la seva vida i que perdrà drets adquirits en les dues darreres dècades en un país fràgil massa castigat pels conflictes bèl·lics. Entre les múltiples conseqüències humanitàries, socials i culturals, ha transcendit a la llum pública la denúncia d’una lluitadora de taekwondo, l’esport nacional junt amb el futbol, que havia de participar en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020 i que, malauradament, no hi podrà ser. Zakia Khudadadi s’havia de convertir en la primera dona de la història del país asiàtic en el certamen, i ara lluita per fugir. També s’hi havia classificat, igualment en taekwondo, Hossain Rasouli. Però dimarts no van poder agafar el vol en un aeroport de Kabul governat pel caos. Després de temps d’oblit, l’Afganistan ha tingut una irrupció macabra en els mitjans amb les escenes inhumanes de persones aferrant-se al fuselatge i el tren d’aterratge dels avions que mostren amb cruesa la desesperació del poble davant l’amenaça talibana. La mort televisada sense filtres. De res no ha servit la promesa d’amnistia dels nous i temuts líders, emergits sota el rerefons de l’excessiva condescendència occidental i que esperaven el seu moment amb paciència a les muntanyes del país i al Pakistan, veí del qual es diu que en els seus seminaris religiosos va emergir la sanguinària doctrina talibana. Un exèrcit de fanàtics que s’ha reinventat i que ha culminat la seva estratègia amb la fugida del país, diumenge passat, d’Ashraf Ghani, el president de la ja difunta República Islàmica de l’Afganistan. Les circumstàncies han constatat que l’estat afganès no podia sobreviure sense el suport militar nord-americà. “Vosaltres teniu els rellotges. Nosaltres tenim el temps”, és un dels dogmes dels integristes que tornen a governar el país pervertint els preceptes de l’islam. Un dia van prohibir la música i van aplicar la xaria a les dones, que no poden estudiar a partir dels deu anys, la mateixa que ara sembla que reimplantaran.

L’Afganistan havia avançat cap a una normalitat esportiva i olímpica amb les dues medalles de bronze d’un heroi, el lluitador de taekwondo de 34 anys Rohullah Nikpai, que va ser tercer a Pequín 2008 i a Londres 2012. Rebut com un mite, no podia fer dues passes pel carrer sense ser reconegut i el poble s’hi emmirallava utilitzant fins i tot el seu nom en els perfils de Facebook, una simbiosi típica dels habitants del país amb els seus ídols. L’expresident Hamid Karzai li va regalar un apartament. La seva història és de telenovel·la. Vivia en un camp de refugiats a l’Iran i quan va tornar s’entrenava al matí i a la nit perquè feia de barber. Prové de l’ètnia minoritària khàzar, molt discriminada per altres grups del país. Fariba Nawa, periodista i escriptora afgano-americana, va escriure al New America Media: “En un any farcit d’atemptats suïcides, enverinaments en escoles i segrestos, el bronze per a l’Afganistan va significar més que l’or.” Nipaki va obtenir la primera medalla derrotant el català Juan Antonio Ramos, llavors campió del món. A Londres 2012, a més, Nesar Ahmad Bahawi es va quedar a un pas del bronze. El Messi de l’Afganistan es va queixar de la negligència del govern quan el 2016 no va obtenir la plaça per anar a Rio. Assegurava que no li havien tramitat a temps la sol·licitud per fer a Corea una estada prèvia als Jocs Asiàtics, la competició on havia de segellar el bitllet. En plena desinformació, la gent creia que estava competint al Brasil i fins i tot l’havien vist desfilar, relaten les cròniques dels enviats especials.

La presència de l’Afganistan als Jocs es va iniciar el 1936 a Berlín, i és plena d’intermitències. No van venir a Barcelona 92 perquè estaven immersos en una guerra civil. Tampoc no hi van prendre part a Los Angeles 1984 per culpa del control dels soviètics, que van boicotejar la cita. Ni a Sydney 2000, a causa de l’ofensiva talibana. Quatre dies abans de la tragèdia, cinc afganesos van ser lliures a Tòquio 2020.