Per a algú que més o menys va viure el fet olímpic a la Barcelona del 1992, visitar París el 2024 just abans que s’iniciïn els Jocs de la XXXIII olimpíada podria significar retrobar-se amb aquell anomenat esperit esportiu/olímpic que es va viure a la capital catalana (i no només en els ambients eminentment esportius).

De retorn d’un viatge llampec a París i amb la prudència que cal tenir després de passar només quatre dies a la capital de la llum, hom pot afirmar que el París del 2024 és molt diferent de la Barcelona del 1992 i que, força sorprenentment, la transcendència dels Jocs en la vida de París sembla que serà força diferent de la de Barcelona. No és que els francesos no estiguin entusiasmats amb els Jocs, que això costa de poder afirmar o negar vist des de fora, però les experiències viscudes són com a mínim curioses. I per resumir-ho, unes quantes pinzellades de l’estada...

No sé si vam tenir mala sort però en el viatge d’anada comentàvem amb els companys de viatge que caldria estar amatents per anar a fer la cervesa cap a les cinc de la tarda amb tota tranquil·litat en un bar on poguéssim veure el final de cada etapa del Tour. No vam tenir sort, ja que no vam trobar cap bar que tingués la TV connectada a la prova ciclista. Com si el fet que no s’acacés a París o no hi hagués cap francès lluitant per guanyar els hagués tret l’afició. Ho vam demanar expressament i en alguns llocs no sabien ni què era el Tour... Vam haver de dir-los que era una carrera de bicicletes. L’amo del restaurant finalment va acceptar canviar de cadena i va haver de deixar de mirar la sèrie turca que l’apassionava més que la lluita entre en Pogacar i en Vingegaard.

L’empresa nacional francesa que es responsabilitza del subministrament d’energies renovables a les seus dels Jocs que ha muntat un gran pavelló prop de l’Arc de Triomf, on es dona la benvinguda als visitants amb diferents experiències immersives olímpiques, entre les quals les de fer-se una foto amb algun esportista francès o baixar en caiac per un riu especialment virulent. Però és que en l’espai dedicat a l’atletisme et trobes un noi –molt simpàtic i educat, això sí– que et reconeix que no sap el que és la marató; i si el visitant li ha d’explicar que és una cursa de poc més de 42 quilòmetres que es corren a peu en poc més de dues hores ja et fa pensar que alguna cosa no va gaire bé.

Si per arribar a aquest mateix pavelló has preguntat a un dels milers de policies que omplen els carrers de París i encara que la nau estigui a 50 metres de l’agent ell no sap de què li estàs parlant ni quan li ho ensenyes amb el Goggle Maps, també és un altre símptoma preocupant.

Per cert que els agents, policies, gendarmes, seguretat privada i soldats que pul·lulen per tot arreu i que aquests dies es deuran fer un fart de fer hores extres tampoc no és pas que siguin gaire amables i són capaços de riure’t a la cara si tens la gosadia de preguntar-los com s’entra al Museu del Louvre perquè totes les portes estan tancades i has de donar una volta de dos quilòmetres per accedir-hi.

De fet, els tancaments de carrers, places, ponts i àmplies zones de la ciutat a la circulació dels visitants, sobretot als voltants del Sena on es farà la cerimònia inaugural, ha estat la imatge més destacada de la preparació dels Jocs. Estacions de metro tancades al públic (evidentment les més cèntriques de la ciutat), impossibilitat d’accedir als monuments més emblemàtics si no has estat previsor de demanar-ho quinze dies abans..., la ciutat canvia la seva imatge i esdevé irreconeixible amb tot de carrers absolutament deserts amb algunes bicicletes amunt i avall i grupets de turistes despistats i sorpresos de poder creuar els carrers sense haver de mirar els semàfors...

A París també s’ha celebrat la treva olímpica i això es mereix una missa solemne a l’església de la Madeleine amb l’alcaldessa banyista i amb tot de bisbes i capellans a la presidència; i també unes desenes de joves amb samarretes grogues predicant els Holy Games (jocs sants), una altra manera d’aprofitar l’esperit olímpic que fins i tot es transmet a través de les espelmes que s’encenen a l’església on hi ha missatges evangèlics relacionats amb l’esport. Ben trobats, per cert: “Els últims seran els primers” (qui no es consola és perquè no vol), “Déu serà l’àrbitre de les nacions” (això és un VAR!), “perquè soc feble, llavors serè fort”...

Segurament que una de les partides que més diners costaran serà la de les tanques, repartides a milers per tots els voltants del Sena per a la inauguració i altres proves per a les quals s’han muntat immensos estadis on abans hi havia places i jardins. Per curiositat vam preguntar a un dels vigilants quines proves es feien en un d’aquests escenaris, al costat de la Torre Eiffel... “Ni idea”, és la seva resposta tot mirant els bateaux mouches aturats a les “rives de la Seine”, sense que hi hagi cap cua de visitants esperant poder fer el tour pel riu. Només s’hi veu circular alguna llanxa carregada de policies armats que no se sap ben bé què controlen...

París aquests dies ja és una altra cosa. Només es manté intacte el glamour dels Champs Élysées, trencat al seu inici per la botiga oficial dels Jocs Olímpics de París, on et pots comprar un barret de palla pel mòdic preu de 40 euros. Uns metres més enllà, a la botiga oficial del PSG venen les samarretes de Mbappé rebaixades al 50% (encara hi ha qui les compra?) i a la seu de l’Adidas la del Real Madrid amb el nom del nou fixatge francès per només 150 euros.

Sortim de París i els diaris anuncien que tot està a punt a París per a l’inici dels Jocs. El taxista ens diu que les entrades més barates per a la cerimònia d’inauguració costen prop de 200 euros i diu que estan bojos de posar aquests preus. Al final ens insinua que si volem ens en pot aconseguir. Oh là là!