L’Olimp català està aturat

Jocs Olímpics. Gervasi Deferr i Saül Craviotto són els únics amb dos títols olímpics, i Mireia Belmonte i Andrea Fuentes, amb quatre medalles, simbolitzen l’avenç de l’esport femení

L’Olimp català està aturat.

X.A. / J.M - BARCELONA / PARÍS

El quadre d’honor de campions olímpics catalans comença a fer patxoca amb quinze títols, però malauradament no queda alterat des de Rio de Janeiro 2016, perquè a Tòquio 2020 cap esportista del país es va enlairar al lloc més alt del podi. París 2024 representa una altra oportunitat per ampliar el palmarès.

Quan el regatista del CN el Masnou Miquel Noguer va pujar a l’Olimp en la modalitat de Flying Dutchman en els Jocs de Moscou 1980, trobar algun esportista català en un podi olímpic era gairebé una heroïcitat. Noguer va iniciar el palmarès de campions, però molt abans, a Anvers 1920, tres futbolistes, Josep Samitier, Ricard Zamora i Agustí Sancho, havien assaltat el primer podi, aconseguint la plata amb la selecció espanyola a la ciutat flamenca.

En tot cas, les medalles s’han anat incrementant exponencialment a mesura que ha crescut el potencial de l’esport català, sobretot a partir de l’esclat de Barcelona 92. Precisament, a la capital catalana va ser també on les dones del país van començar a aparèixer als podis olímpics, fins al punt de guanyar clarament la partida als homes en les últimes edicions. En els Jocs de Barcelona, Cèlia Corres, Anna Maiques, Eli Maragall i Núria Olivé, or amb l’equip estatal d’hoquei sobre herba, es van convertir en les primeres campiones olímpiques catalanes. Però en aquell màgic 92 també van pujar al podi la tennista Arantxa Sánchez Vicario, plata en el quadre de dobles i bronze en l’individual, i la regatista Natàlia Via Dufresne, subcampiona de la classe Europa. El context social i polític de l’Estat espanyol va fer que l’esport femení català s’incorporés molt tard a l’elit del moviment olímpic, però des del 1992 ja no l’ha abandonat.

Belmonte, gran absent

Arribats en aquest punt, la badalonina Mireia Belmonte (1990), una de les grans absents a París 2024, ha estat l’esportista catalana més guardonada en els Jocs Olímpics. Amb només 17 anys, es va estrenar en els Jocs de Pequín, però no va ser fins als de Londres 2012 que va fer eclosió amb la consecució de dues medalles de plata en 200 m papallona i 800 m lliure. A Rio 2016 va fer un pas endavant i va guanyar l’or en els 200 m papallona i el bronze en els 400 m estils. A Tòquio, la badalonina va eixamplar el seu currículum olímpic gràcies a un quart lloc en els 400 metres estils, però no va poder pujar al podi en cap de les proves. “Crec que el balanç ha estat molt positiu. He estat per damunt de les expectatives que tenia abans de venir. No em passava pel cap poder ser finalista i encara menys acabar quarta”, deia la catalana, que va tenir problemes a les espatlles que van condicionar la seva preparació.

Abans que la llorejada nedadora badalonina, altres noms propis de l’olimpisme català són els d’Andrea Fuentes i Arantxa Sánchez Vicario. La nedadora del Kallípolis no té cap medalla d’or en el seu palmarès, però amb tres de plata i una de bronze entre els Jocs de Pequín 2008 i Londres 2012, també acumula quatre medalles. També té quatre metalls la tennista barcelonina (dues de plata i dues de bronze), aconseguits entre Barcelona 92 i Atlanta 96.

Deferr i Craviotto

Entre els homes, els dos grans referents de l’olimpisme català són el gimnasta Gervasi Deferr (dues medalles d’or en salt i una de plata en terra) i el piragüista lleidatà Saül Craviotto (dues d’or, dues de plata i una de bronze). Craviotto, que a Tòquio 2020 va guanyar una plata en el K4 500 al costat de Carlos Arévalo, Marcus Cooper i Rodrigo Germade, afrontarà la seva cinquena cita olímpica, que aviat és dit. Amb 39 anys, a la capital francesa tornarà a competir en la modalitat de K4 500 amb el mateix equip que va quedar segon a la capital asiàtica.