José Ramón Lete no és el primer secretari d'esports de l'Estat espanyol del PP però sí que és nou en el càrrec. Per tant, pels seus actes el jutjarem, com els seus antecessors. Fossin del PP (Miguel Cardenal) o del PSOE (Jaime Lissavetzky, perquè el pas de l'ara directiu blaugrana Albert Soler va ser fugaç) l'esquema sempre ha estat el mateix. Tarannà dialogant amb la primera trobada amb el seu homònim català i després, a Catalunya ni aigua, i si podien tocar allò que no sona, no se'n van estar mai.

Dimecres, convocat a correcuita, Gerard Figueras va haver d'agafar la carpeta dels greuges i anar-se'n cap a Madrid a veure Lete. Bones paraules, sensació de línia oberta i de bilateralitat. Però cap novetat. Que li ho preguntin a l'antecessor de Figueras, Ivan Tibau. Lete, que com a secretari general de l'esport gallec (del PP, per si no estava clar) es va mostrar contrari a la llicència única ara passarà per l'adreçador de Méndez de Vigo tantes vegades com calgui, vendrà les bondats de totes les polítiques recentralitzadores de les quals va gosar discrepar tímidament en públic i quan el sentit del ridícul li aconselli desistir, les imposarà, i tal dia farà un any. Potser sí que prejutjo, però és el que han fet tots els que l'han precedit en el càrrec. I si no ho fa així durarà dos dies.

Des de l'òptica de l'esport català el més saludable és prendre's la reunió de dimecres com una baula més de l'“operació diàleg” que, com ja hem vist, consisteix a reservar un despatx de can Millo perquè la inefable vicepresidenta Soraya es vegi amb l'antiindependentisme, per continuar enviant lleis al TC cada divendres i perquè el ministre d'infraestructures continuï negant-se a traspassar rodalies a canvi de l'enèsim pla que tots sabem que no és altra cosa que refondre els anteriors en un i que també sabem que no complirà. Tornant a l'esport, la morositat amb el CAR de Sant Cugat és una vergonya històrica i el ridícul amb Tarragona (ja no m'atreveixo a posar l'any dels Jocs Mediterranis) estratosfèric, tot i que amb l'alcalde Ballesteros els temors que pogués desviar fons cap al referèndum (ara és això el que els fa por) són zero.

Però mentrestant, el que li toca a Gerard Figueras és gestionar la transició. No serà per falta de ganes de veure Catalunya deslligada jeràrquicament d'Espanya, però deslligada no significa bunqueritzada, i mentre l'esport català depengui orgànicament d'Espanya hi ha d'haver relació o jugarem –sempre i encara més– a camp contrari. No podem deixar de reclamar el que és just, d'exigir el que ens correspon. De confiança, cap ni una, però tot el que es pugui aconseguir ara ens ho estalviarem demà. Tant si marxem com si no.