Expectatives mínimes, confiança zero

José Ramón Lete no és el pri­mer secre­tari d'esports de l'Estat espa­nyol del PP però sí que és nou en el càrrec. Per tant, pels seus actes el jut­ja­rem, com els seus ante­ces­sors. Fos­sin del PP (Miguel Car­de­nal) o del PSOE (Jaime Lis­sa­vetzky, perquè el pas de l'ara direc­tiu blau­grana Albert Soler va ser fugaç) l'esquema sem­pre ha estat el mateix. Tarannà dia­lo­gant amb la pri­mera tro­bada amb el seu homònim català i després, a Cata­lu­nya ni aigua, i si podien tocar allò que no sona, no se'n van estar mai.

Dime­cres, con­vo­cat a cor­re­cuita, Gerard Figue­ras va haver d'aga­far la car­peta dels greu­ges i anar-se'n cap a Madrid a veure Lete. Bones parau­les, sen­sació de línia oberta i de bila­te­ra­li­tat. Però cap nove­tat. Que li ho pre­gun­tin a l'ante­ces­sor de Figue­ras, Ivan Tibau. Lete, que com a secre­tari gene­ral de l'esport gallec (del PP, per si no estava clar) es va mos­trar con­trari a la llicència única ara pas­sarà per l'adreçador de Méndez de Vigo tan­tes vega­des com cal­gui, vendrà les bon­dats de totes les polítiques recen­tra­lit­za­do­res de les quals va gosar dis­cre­par tímida­ment en públic i quan el sen­tit del ridícul li acon­se­lli desis­tir, les impo­sarà, i tal dia farà un any. Pot­ser sí que pre­jutjo, però és el que han fet tots els que l'han pre­ce­dit en el càrrec. I si no ho fa així durarà dos dies.

Des de l'òptica de l'esport català el més salu­da­ble és pren­dre's la reunió de dime­cres com una baula més de l'“ope­ració diàleg” que, com ja hem vist, con­sis­teix a reser­var un des­patx de can Millo perquè la ine­fa­ble vice­pre­si­denta Soraya es vegi amb l'antiin­de­pen­den­tisme, per con­ti­nuar envi­ant lleis al TC cada diven­dres i perquè el minis­tre d'infra­es­truc­tu­res con­tinuï negant-se a tras­pas­sar roda­lies a canvi de l'enèsim pla que tots sabem que no és altra cosa que refon­dre els ante­ri­ors en un i que també sabem que no com­plirà. Tor­nant a l'esport, la moro­si­tat amb el CAR de Sant Cugat és una ver­go­nya històrica i el ridícul amb Tar­ra­gona (ja no m'atre­veixo a posar l'any dels Jocs Medi­ter­ra­nis) estra­tosfèric, tot i que amb l'alcalde Balles­te­ros els temors que pogués des­viar fons cap al referèndum (ara és això el que els fa por) són zero.

Però men­tres­tant, el que li toca a Gerard Figue­ras és ges­ti­o­nar la tran­sició. No serà per falta de ganes de veure Cata­lu­nya des­lli­gada jeràrqui­ca­ment d'Espa­nya, però des­lli­gada no sig­ni­fica bun­que­rit­zada, i men­tre l'esport català depen­gui orgànica­ment d'Espa­nya hi ha d'haver relació o juga­rem –sem­pre i encara més– a camp con­trari. No podem dei­xar de recla­mar el que és just, d'exi­gir el que ens cor­res­pon. De con­fiança, cap ni una, però tot el que es pugui acon­se­guir ara ens ho estal­vi­a­rem demà. Tant si mar­xem com si no.