La història és com el Libro gordo de Petete. Com deia la cantarella d'aquell espai infantil, “El libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene...” M'encanta la història pel que té de pel·lícula de fets, però sobretot pel que té d'informació, d'experiència acumulada i quasi de manual d'instruccions per al futur. Reconec que em va semblar desesperant el 2002 que algú tingués la idea de celebrar els deu anys de la final de Wembley, quan el club estava perdut en plena travessia pel desert de l'era Gaspart. Ja li deia Zubizarreta a Begiristain mentre recordaven a Catalunya Ràdio les emocions de la primera copa d'Europa del Barça: “Igual ens queda una mica ridícul mentre altres celebren la seva novena.” I una mica de raó tenia. Però la qüestió no era què feia el Madrid, sinó què no estava fent el Barça per guanyar la segona. Només recordaré el titular gairebé de denúncia de la portada d'aquest diari el 20 de maig d'aquell any: “Deu anys passant gana.” Per això mateix, segurament està molt bé que el club celebri aquesta setmana el 25è aniversari de Wembley, però del que no hi ha dubte és que la millor manera de celebrar-lo és preguntant-se honestament què no està fent el Barça o què està fent malament, per haver guanyat només una de les set últimes edicions de la Champions, o per no haver pogut passar dels quarts de final en tres de les últimes quatre temporades, a pesar de tenir el millor jugador de tots els temps, Leo Messi, en els millors anys de la seva vida esportiva. La final de Cardiff, la guanyi la Juventus o la sumi el Madrid a la seva col·lecció, no acostarà el Barça a la solució. Però potser sí el fet d'analitzar desapassionadament la comparació entre Barça i Madrid des que Johan Cruyff va fixar el rumb: el Barça ha guanyat bastants títols més (47 a 33), però, en canvi, el Madrid haurà guanyat com a mínim les mateixes Champions (5 a 5) esperant a Cardiff. No val buscar coartades. No serveix quedar-se amb la dada global; o amb el fet que el Madrid perd per golejada en la lliga perquè de les últimes vuit, el Barça n'ha guanyat sis i els blancs només una, que seran dues si no falla a Vigo o a Màlaga; o que la sort arbitral ha millorat els números de Florentino. El que comptarà per tornar a guanyar aviat és revisar què s'ha perdut en talent a la plantilla, què s'ha perdut en competitivitat, quines decisions han influït en aquestes pèrdues; d'on venen aquestes decisions. El record de Wembley 92, com el de París 2006, Roma 2008, Wembley 2011 i Berlín 2015 no només ha de ser agradable; també ha de ser útil per treure conclusions i mirar endavant.