Valverde és l’home. Perquè ha estat l’escollit pel club i perquè sembla l’entrenador més adient en el moment adequat. Després de la revolució de Guardiola i de l’evolució de Luis Enrique, és l’hora del reequilibri d’Ernesto Valverde. Segurament el 2008 convenia reinventar l’equip de Rijkaard, que tenia el mèrit d’haver reprès el fil de la idea de Cruyff, i Guardiola va construir el millor Barça de la història i va deixar posats els fonaments per al futur. I segurament el 2014 convenia la sacsejada que podia aportar Luis Enrique, perquè la de Tito Vilanova lamentablement s’havia hagut de quedar a mig fer i perquè a Tata Martino segurament li va aportar més l’equip a ell com a entrenador que ell a l’equip. En l’última dècada hem vist establir-se això que --per bé i per mal, per entendre’ns o per discutir-nos-- en diem l’estil o el model Barça i hem vist com també es podia modular, estirar o fins i tot forçar per aconseguir trobar noves solucions als nous problemes que els rivals han posat al Barça. Hem anat de la puresa del model fins a explorar-ne els confins. I ara ha arribat l’hora del recentrament. De tornar-lo a repensar des de dins més que portar-lo a territoris exògens, ara que ja els hem explorat. Però que ningú confongui això amb cap involució. “Hem d’anar avançant. Com estàvem no ens podem quedar. En el futbol no existeix el creixement zero. Has d’anar endavant”, va afirmar.

Aquesta és la reflexió de fons que per mi es desprèn del que Ernesto Valverde va expressar en la seva presentació. El seu discurs no va sonar estrany a ningú perquè parteix d’un sentit comú que l’ha caracteritzat sempre i d’un bon coneixement de la situació. No sé si val la pena creure’ns que no va parlar amb el Barça fins fa una setmana, però queda clar que sap on s’ha ficat. En la llarga roda de premsa de dijous, a mi em va cridar positivament l’atenció que el tècnic basc va començar la majoria de les seves respostes i reflexions dient “sé que...” Al Barça sempre s’hi ha d’arribar “sabut”. O sigui, sabent on et fiques. I això val sobretot per a l’entrenador, la figura clau del club, però també per als directius i els executius. Però aquesta és una altra qüestió, i val més que ara ens centrem en l’entrenador. “Sé que l’exigència és molt alta”, “sé que el llistó està molt amunt”, “sé que soc jo el que m’haig d’adaptar”, “sé que una petita qüestió s’engrandeix”, “sé que les rodes de premsa seran complicades”, fins al punt que també està preparat perquè hi hagi les “situacions inesperades” que tots sabem que es creen en aquest club.

Sabem, doncs, que Valverde té les idees i el coneixement. Però, igualment com ell ens diu que en el futbol no existeix el creixement zero, tampoc no serveixen de res les idees i els coneixements si no s’apliquen bé. En l’aspecte pràctic també ha apuntat conceptes com ara “aprofundir”, “equilibrar” i “actuar amb naturalitat”. És interessant la seva resposta a la pregunta “què li agrada més de l’estil Barça”: “El concepte que el resultat és conseqüència del joc. I que vas a buscar que passin les coses que vols, no esperes que passin.” A partir d’aquesta premissa, Valverde vol aprofundir en l’estil i equilibrar el joc. “El Barça sempre ha tingut un gran esperit col·lectiu en el joc. L’equip ha d’estar equilibrat. Es tracta de buscar la fórmula perquè l’equip jugui rodó. I no per un dia o un partit, sinó per molt temps”, afirma.

La relativització i la naturalitat és el seu punt de partida en el que es planteja com una complicada gestió d’un vestidor ple d’estrelles: “Aquesta és una qüestió recurrent, una etiqueta que es penja als jugadors. L’ego? Al final, quan vols competir al nivell més alt has de tenir un cert impuls personal. Hi ha qui ho veu com una desmesura de l’ego i jo crec que és un tret necessari. Són jugadors que volen guanyar i que han de donar el millor d’ells mateixos. Hi ha una idealització sobre això. No conec gaires jugadors que hagin nascut milionaris.”

I amb tot això que sabem d’Ernesto Valverde, anirà tot bé? En futbol no se sap mai. Però em quedo amb la idea que reflecteix més el seu caràcter per molt que el revesteixi de discreció: “Tinc una confiança extraordinària en el que puc fer.” Som-hi, doncs.