Valverde sap que...

Val­verde és l’home. Perquè ha estat l’esco­llit pel club i perquè sem­bla l’entre­na­dor més adi­ent en el moment ade­quat. Després de la revo­lució de Guar­di­ola i de l’evo­lució de Luis Enri­que, és l’hora del ree­qui­li­bri d’Ernesto Val­verde. Segu­ra­ment el 2008 con­ve­nia rein­ven­tar l’equip de Rijka­ard, que tenia el mèrit d’haver reprès el fil de la idea de Cruyff, i Guar­di­ola va cons­truir el millor Barça de la història i va dei­xar posats els fona­ments per al futur. I segu­ra­ment el 2014 con­ve­nia la sac­se­jada que podia apor­tar Luis Enri­que, perquè la de Tito Vila­nova lamen­ta­ble­ment s’havia hagut de que­dar a mig fer i perquè a Tata Mar­tino segu­ra­ment li va apor­tar més l’equip a ell com a entre­na­dor que ell a l’equip. En l’última dècada hem vist esta­blir-se això que --per bé i per mal, per enten­dre’ns o per dis­cu­tir-nos-- en diem l’estil o el model Barça i hem vist com també es podia modu­lar, esti­rar o fins i tot forçar per acon­se­guir tro­bar noves solu­ci­ons als nous pro­ble­mes que els rivals han posat al Barça. Hem anat de la puresa del model fins a explo­rar-ne els con­fins. I ara ha arri­bat l’hora del recen­tra­ment. De tor­nar-lo a repen­sar des de dins més que por­tar-lo a ter­ri­to­ris exògens, ara que ja els hem explo­rat. Però que ningú con­fon­gui això amb cap invo­lució. “Hem d’anar avançant. Com estàvem no ens podem que­dar. En el fut­bol no exis­teix el crei­xe­ment zero. Has d’anar enda­vant”, va afir­mar.

Aquesta és la reflexió de fons que per mi es desprèn del que Ernesto Val­verde va expres­sar en la seva pre­sen­tació. El seu dis­curs no va sonar estrany a ningú perquè par­teix d’un sen­tit comú que l’ha carac­te­rit­zat sem­pre i d’un bon conei­xe­ment de la situ­ació. No sé si val la pena creure’ns que no va par­lar amb el Barça fins fa una set­mana, però queda clar que sap on s’ha ficat. En la llarga roda de premsa de dijous, a mi em va cri­dar posi­ti­va­ment l’atenció que el tècnic basc va començar la majo­ria de les seves res­pos­tes i refle­xi­ons dient “sé que...” Al Barça sem­pre s’hi ha d’arri­bar “sabut”. O sigui, sabent on et fiques. I això val sobre­tot per a l’entre­na­dor, la figura clau del club, però també per als direc­tius i els exe­cu­tius. Però aquesta és una altra qüestió, i val més que ara ens cen­trem en l’entre­na­dor. “Sé que l’exigència és molt alta”, “sé que el llistó està molt amunt”, “sé que soc jo el que m’haig d’adap­tar”, “sé que una petita qüestió s’engran­deix”, “sé que les rodes de premsa seran com­pli­ca­des”, fins al punt que també està pre­pa­rat perquè hi hagi les “situ­a­ci­ons ines­pe­ra­des” que tots sabem que es creen en aquest club.

Sabem, doncs, que Val­verde té les idees i el conei­xe­ment. Però, igual­ment com ell ens diu que en el fut­bol no exis­teix el crei­xe­ment zero, tam­poc no ser­vei­xen de res les idees i els conei­xe­ments si no s’apli­quen bé. En l’aspecte pràctic també ha apun­tat con­cep­tes com ara “apro­fun­dir”, “equi­li­brar” i “actuar amb natu­ra­li­tat”. És interes­sant la seva res­posta a la pre­gunta “què li agrada més de l’estil Barça”: “El con­cepte que el resul­tat és con­seqüència del joc. I que vas a bus­car que pas­sin les coses que vols, no espe­res que pas­sin.” A par­tir d’aquesta pre­missa, Val­verde vol apro­fun­dir en l’estil i equi­li­brar el joc. “El Barça sem­pre ha tin­gut un gran espe­rit col·lec­tiu en el joc. L’equip ha d’estar equi­li­brat. Es tracta de bus­car la fórmula perquè l’equip jugui rodó. I no per un dia o un par­tit, sinó per molt temps”, afirma.

La rela­ti­vit­zació i la natu­ra­li­tat és el seu punt de par­tida en el que es plan­teja com una com­pli­cada gestió d’un ves­ti­dor ple d’estre­lles: “Aquesta és una qüestió recur­rent, una eti­queta que es penja als juga­dors. L’ego? Al final, quan vols com­pe­tir al nivell més alt has de tenir un cert impuls per­so­nal. Hi ha qui ho veu com una des­me­sura de l’ego i jo crec que és un tret neces­sari. Són juga­dors que volen gua­nyar i que han de donar el millor d’ells matei­xos. Hi ha una ide­a­lit­zació sobre això. No conec gai­res juga­dors que hagin nas­cut mili­o­na­ris.”

I amb tot això que sabem d’Ernesto Val­verde, anirà tot bé? En fut­bol no se sap mai. Però em quedo amb la idea que reflec­teix més el seu caràcter per molt que el reves­teixi de dis­creció: “Tinc una con­fiança extra­or­dinària en el que puc fer.” Som-hi, doncs.