Podeu fer la prova. Gairebé el cent per cent dels que diuen que no s’ha de barrejar esport i política en realitat no parlen de política, sinó de partidisme, que no és el mateix, o no ho hauria de ser. Política ho és tot, si ho entenem com l’activitat d’organització i relació entre persones. Partidisme és una altra cosa. El compromís de Pep Guardiola amb el moviment independentista és política, sí. Com quan llegeix el manifest de l’ANC i Òmnium a l’avinguda Maria Cristina. Faltar-li al respecte, desqualificar-lo i, fins i tot, insultar-lo és pur partidisme. És ser intolerant amb els idees dels altres i voler imposar el pensament propi.

El mateix dia Rafael Nadal guanya el seu desè torneig de Roland Garros. Una gesta esportiva mai vista que mereix el màxim reconeixement. A Espanya, però, molts ho aprofiten per contraposar-lo a Guardiola i el presenten com un gran patriota. Més partidisme.

Els meus Warriors guanyen el segon títol de l’NBA. No aniran a la Casa Blanca, com és habitual amb els equips campions, com a mostra de disconformitat amb les polítiques del president Trump, que en el cas de la lliga de bàsquet nord-americana afecten, per exemple, en el tracte que es dona als estrangers. Una bona mostra de compromís social i, sí, polític.

La presumpció d’innocència de Cristiano Ronaldo respecte als seus possibles delictes fiscals no aguanta la comparació amb la que hi va haver per a Messi en els mitjans i les institucions espanyoles. El que és políticament correcte ja s’ha vist en el tracte diferent en casos molt similars de jugadors del Real Madrid i del Barça. I no s’hauria de repetir en aquest cas. Però...