Un jutge de Madrid acaba d’ava­lar l’exhi­bició d’este­la­des en les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves sota l’empara del dret a la lli­ber­tat d’expressió. La sentència s’afe­geix a la que ja fa uns anys va eme­tre un altre jutge en relació amb els xiu­lets durant una final de copa de fut­bol a l’himne i el rei espa­nyols –el mata­e­le­fants o el pre­pa­rao, tanto monta, monta tanto–, que tam­poc va con­si­de­rar delic­tes pel mateix motiu. Sem­bla­ria que això de les xiu­la­des i l’exhi­bició d’este­la­des és cosa ati­ada per l’actual procés sobi­ra­nista, però és més vell que l’anar a peu. Més, fins i tot, que els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, dels quals aquests dies estem cele­brant el 25è ani­ver­sari. Jo mateix vaig pre­sen­ciar una xiu­lada al rei el 1989, quan, amb 12 anys, vaig anar a veure la copa del món d’atle­tisme que es va fer a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, un esde­ve­ni­ment que va ser­vir per rei­nau­gu­rar el que seria l’equi­pa­ment cen­tral dels Jocs de Bar­ce­lona. En el seu par­la­ment, la veu del monarca espa­nyol va que­dar tapada pels xiu­lets dels espec­ta­dors que omplien l’estadi, molts dels quals també lluïen l’este­lada. Des­co­nec quina reper­cussió va tenir aque­lla acció. Pro­ba­ble­ment, sense xar­xes soci­als i molts menys mit­jans de comu­ni­cació, va gene­rar només alguna peça o breu en els dia­ris. Si és que, direc­ta­ment, no va ser silen­ci­ada en remem­brança d’aquells temps en què les coses no pas­sa­ven perquè no s’expli­ca­ven.

Pre­pa­rant aquest arti­cle, m’assa­bento que la locució Xiu­lada a l’himne espa­nyol té una entrada pròpia a la Viquipèdia en la qual es docu­menta com a pri­mera gran xiu­lada a l’himne espa­nyol la que hi va haver el 1925 durant un par­tit amistós entre el Barça i el Júpiter al camp de les Corts. L’orques­tra que el va inter­pre­tar era de la marina anglesa, i va rebre una ovació quan, tot seguit, va tocar el God save the Queen. Si fa gai­rebé 100 anys ja s’esti­lava això de les xiu­la­des i ara, a més, tenen l’aval de la justícia, ja es poden espe­rar els que sem­pre posen el crit al cel que en pro­pe­res oca­si­ons la xiu­lada serà una tro­nada.