El Barça no viu un dels pitjors moments de la seva història. Ho reivindicava Josep Maria Bartomeu durant 38è Congrés Mundial de Penyes, i no li falta raó, però algú li hauria de dir que cada dia que passa s’allunya més del seu millor moment. El president es va escudar en el “quasi set” que li posen els socis, segons l’últim Observatori Blaugrana, però segur que li arriba el nivell de contestació creixent que té el seu mandat. I no pel vot de censura que amenaça al setembre, perquè les mocions de censura les carrega el diable; sinó per l’acumulació d’errors greus, que van des de la tèrbola relació amb Qatar, les mentides de Sandro Rosell en aquesta i altres qüestions, la condemna judicial al Barça o l’acció de responsabilitat derrotada als tribunals, fins a la degradació del model esportiu d’èxit que va heretar, amb canvis de rumb en l’estructura tècnica, la gestió del planter o la política de fitxatges, passant pel trist paper del club en l’afer Neymar. Bartomeu necessita un èxit per remuntar i el moment és clau, perquè el Barça ve d’una temporada fluixa, amb un equip de baixada, li acaben de pispar un dels seus cracs, present i futur, i ara sí que té molts diners per fitxar. Davant d’això, hi ha dues vies per actuar. La via Gaspart és fitxar de cara a la galeria i pagar el que faci falta. La via del seny, en canvi, aconsella mesura, fitxar el que cal i pagar el que correspon, i més quan tothom t’espera per cruspir-se el pastís Neymar. La millor manera d’encertar és recordar quin va ser el diagnòstic de la passada temporada i quines, les mancances i necessitats bàsiques de l’equip. La baixa de Ney, obviament, és una variant important, però ni això, ni els moviments del mercat, haurien de desviar el club d’aquell full de ruta. Amb Neymar i el trident no es va evitar la corba descendent de l’últim any ni els dos KO consecutius en quarts de final de Champions. El millor, doncs, és prendre’s l’adeu com una oportunitat de sacsejar l’equip i per invertir la pèrdua de talent individual i millorar com a col·lectiu. Si Verratti era la prioritat (més migcampisme, més pausa, més junts), el perfil Verratti no pot desaparèixer de l’agenda. Si tens Sergi Roberto, Rakitic o Gomes, és incomprensible i un punt sospitós, que algú s’encaparri amb Paulinho (40 milions). Si vols omplir el buit deixat per Neymar, Dembélé t’ofereix més amplitud i profunditat, i Coutinho, més gol i versatilitat tàctica, però algú hauria de pensar que Deulofeu pot ajudar a resoldre aquesta qüestió i que segurament pagar més de 200 quilos per portar tots dos futbolistes, Dembélé i Coutinho, potser sigui una resposta contundent i mediàtica a l’adeu de Neymar, però potser no sigui la millor opció, i encara menys si això suposa oblidar-se del migcampista. Si del que es tracta és de millorar l’equip respecte a la temporada passada, no cal inventar res.