Ja fa 25 anys

Fa uns dies feia un curs en una escola nàutica del Port Olímpic. De bon matí, la Bar­ce­lona de l’oci deixa pas a les taver­nes que ser­vei­xen esmor­zars copi­o­sos a tots aquells qui volen sal­par. A alguns tre­ba­lla­dors de les dis­co­te­ques se’ls nota can­sats a pri­mera hora del matí, men­tre recu­llen els últims gots, però són sabe­dors que el turisme deixa riua­des de diners en una zona que s’ha con­ver­tit en un dels atrac­tius de la ciu­tat des del 1992. Si surt el sol, segur que les tova­llo­les tor­na­ran a tapar ben aviat les zones ver­des de l’avin­guda Icària, dis­po­sa­des anàrqui­ca­ment i inva­si­ves a ulls dels qui hi inten­ten viure tot l’any.

La Bar­ce­lona actual és hereva d’aque­lla que va aco­llir, fa 25 anys, els “millors Jocs de la història”, com els va qua­li­fi­car el mateix pre­si­dent Sama­ranch. De fet, la capi­tal cata­lana va acon­se­guir usar l’esde­ve­ni­ment per posi­ci­o­nar-se en el mapa d’inver­si­ons i turisme, per can­viar la seva façana, però també per reor­ga­nit­zar els seus bar­ris i les seves comu­ni­ca­ci­ons. Algu­nes d’aques­tes, ara ja han que­dat peti­tes, com les dues ron­des, avui sem­pre embus­sa­des! Al cap dels anys, el lle­gat olímpic ens ha permès por­tar el Mobile i trans­for­mar la ciu­tat com un de les pla­ta­for­mes de nego­cis d’empre­ses emer­gents de base tec­nològica més sig­ni­fi­ca­tius d’Europa; ha permès rei­vin­di­car el port com un dels més impor­tants del Medi­ter­rani i amb més afluència de cre­uers.

Bar­ce­lona va saber ges­ti­o­nar el lle­gat dels Jocs Olímpics. Els lle­gats, el gran repte dels orga­nit­za­dors dels mega­es­de­ve­ni­ments! I, vist el que ha vin­gut després, fins i tot ens podríem qüesti­o­nar si l’èxit de Bar­ce­lona 92 ha estat l’excep­ci­o­na­li­tat o la nor­ma­li­tat: cap altra cita olímpica després del ja llunyà 1992 no ha acon­se­guit els matei­xos rèdits a llarg ter­mini, i avui fins i tot costa de tro­bar ciu­tats dis­po­sa­des a aco­llir els Jocs. Bar­ce­lona va estar en el lloc ideal en el moment oportú; i després ha estat cons­ci­ent del que havia acon­se­guit: de la ciu­tat indus­trial a la ciu­tat olímpica i, ara, evo­lu­ci­o­nant cap a la ciu­tat intel·ligent.

El perill més gran és morir d’èxit. La ciu­tat empre­ne­dora con­viu amb la gen­tri­fi­cació dels bar­ris, la des­trucció de la quo­ti­di­a­ni­tat, la irres­pon­sa­ble pujada del preu de l’habi­tatge i la mas­si­fi­cació de les zones turísti­ques; la ciu­tat olímpica es dilu­eix al món per rede­fi­nir-se com una ciu­tat del fut­bol, la del Barça de Messi. El Camp Nou Expe­ri­ence és una de les atrac­ci­ons més impor­tants de la ciu­tat, alguns anys fins i tot la més con­cor­re­guda. Bar­ce­lona va superar amb nota l’exa­men del lle­gat, però ara té una altra prova: adap­tar aquest lle­gat i la con­següent defi­nició de la marca de ciu­tat a la soci­e­tat líquida i a la post­mo­der­ni­tat.