Barcelona es va apropar una mica més a la normalitat amb l’estrena de la lliga de futbol al Camp Nou. En el context dels últims dies és quan recordem que el futbol és la més important de les coses menys importants, però en la vida de la ciutat i de Catalunya també és necessària l’escenificació al Camp Nou del sentiment ciutadà. El minut de silenci d’ahir és dels que emocionen, i encara més ho faria si fos realment un minut sencer de silenci i no hi hagués música de fons, per molt emotiva que sigui la melodia d’El cant dels ocells interpretada amb violoncel. I, posats a demanar, amb una graderia molt més plena que ahir.

Escenificada la connexió del barcelonisme amb la seva societat, tocava la posada en escena de l’equip d’Ernesto Valverde. El context que envolta el club no li ho posava fàcil. No arriben els reforços, se’n van jugadors que no se n’haurien d’anar i es queden els que haurien de marxar, els responsables esportius no transmeten confiança i els directius no troben el discurs ni el to. I la imatge d’inferioritat de l’equip en la supercopa contra el màxim rival ha acabat de sembrar la inquietud. Entre tot plegat, recau en el nou tècnic la difícil missió de recuperar la confiança de la comunitat blaugrana sencera. Una desproporció injusta.

Valverde va intentar fer la feina. Segurament no calia cap gran preparació per guanyar un partit contra un rival com el Betis. Però partits com el d’ahir han de servir per estar preparat per als partits en què l’equip va fracassar la temporada passada o en l’arrencada d’aquesta. El tècnic basc havia provat de sacsejar tàcticament l’equip en el partit de tornada de la supercopa a partir d’un dibuix de 5-3-2 o 3-5-2 segons com ho vulguem veure i va ser atropellat per l’equip de Zidane. L’equip es va presentar ahir amb un esquema més similar al del tram final d’aquell partit. Un 4-4-2, però no lineal, sinó amb el mig de camp en rombe, amb Messi en el vèrtex superior. També en podríem dir de fals nou, com en l’etapa de Guardiola. En lloc de l’horitzontalitat del dibuix inicial al Bernabéu, en què les línies se separaven de manera letal per a l’equip, Valverde va presentar un equip més esglaonat: la línia defensiva, Busquets, Sergi Roberto i Rakitic, Messi, i Alcácer i Deulofeu. Més estacions de pas per a la pilota i una ocupació més racional del camp. Es va notar positivament a l’hora d’atacar i a l’hora de pressionar per recuperar la pilota.

El més rellevant, però, va passar al mig del camp. Amb Busquets de migcentre, Rakitic i Sergi Roberto van ser els interiors. Si qualsevol idea o esquema té la finalitat d’activar el joc de Messi, el Barça es va apropar ahir a aquesta finalitat. L’argentí era el centre de l’activitat. Però algunes coses van cridar poderosament l’atenció. Una, la connexió directa entre Busquets i Messi, com feia anys que no es veia, signe també que les línies estaven molt juntes. Una altra, l’expansió de Sergi Roberto com a interior. Se’l va veure en tot el seu esplendor. Fent de tot i bé, i fins i tot marcant. També va ser rellevant el paper de Deulofeu en punta però sense necessitat de partir des de la banda per obrir el camp. En la zona d’influència d’aquests quatre jugadors es van cuinar els gols que van decidir el partit.

No va ser un partit gaire brillant del Barça. Però potser és un bon punt de partida per rellançar l’equip. Un Barça possible amb els jugadors que hi ha actualment en l’equip. Un equip en què els creatius han deixat pas als activadors. Sense els irrepetibles Xavi i Iniesta, encara amb partits per ser important, segurament es tracta d’activar Messi a partir d’incrementar la participació de Busquets en la creació de joc apropant-lo a Messi. I oferir camp a Sergi Roberto per expandir-se. En un dibuix com el d’ahir, no es faria estrany veure-hi jugadors com ara Dembélé i Seri. Potser és el començament d’alguna cosa.